Cartes des de Maastricht II

Del 11.3 al 13.3

Caríssims amics,

Henry_David_ThoreauHe tingut dos dies de treva mentre el comitè d’experts inspeccionava les obres de la fira i he aprofitat per llegir i escriure mentre a Maastricht feia un sol radiant impropi per l’època. He aprofitat per fer el que més m’agrada per l’ordre que ho he escrit. No paro de llegir a Henry Daniel Thoreau, un escriptor nord-americà del segle XIX que es va refugiar en el transcendentalisme. Un visionari que escrivia en una cabana a Walden Pond prop del llac i que observava la naturalesa. Va lluitar per a abolir l’esclavitud i els seus llibres van inspirar més tard a Gandhi i Martin Luther King. He llegit “Escribir” i “Caminar”, dues peces breus de menys de cent pàgines farcides de veritats . M’agrada com utilitza l’infinitiu per a titular, una declaració d’intencions des de l’origen d’una literatura senzilla i sòlida, sense artificis, essencial, orgànica com una pedra preciosa.

Passejo jo també per Maastricht. Es viu en un ritme lent, assossegat, rural. Es com Vic amb riu. En el carrer principal han aparegut negocis de luxe els darrers anys, les marques de sempre mentre segueixen havent botigues artesanals meravelloses. Vaig cada matí a un forn on i ha tota mena de pans extraordinaris que mantenen aquest aire litúrgic que trobes en les natures mortes de Zurbaran. Entra la llum daurant el llom tàctil d’aquest pans rodons, perfectes, dalinians, sensuals. La fornera és una dona madura que manté la bellesa de la seva joventut. Alta i corpulenta, d’estructura òssia compacte, com ho son normalment les holandeses. Parla un anglès on el so de la jota el fa aspre que compensa amb una cordialitat molt usual en aquesta terra. A la carnisseria hi ha una noia molt simpàtica que em rep cada dia dient “buenos días”, la única paraula que sap en espanyol. Quan em serveix li contesto amb “dank bell” que és gràcies en holandès, la única paraula que sé d’aquesta llengua. Si no existí l’anglès, el llatí d’avui, no ens podríem comunicar més que amb gests, com les mones.

Comença avui la fira. Es dia 13 però a mi aquest numero sempre m’ha portat molt bona sort. Travessar la fira sense visitants inquieta com passa en els museus. El so de les aspiradores trenca el silenci sepulcral. Em fixo amb una exposant japonesa que porta una màscara de cirurgia mentre neteja una vitrina. Un gran dealer londinenc de pintura flamenca que ven als grans museus del món  està pujat a una escala canviant un focus. Tot està llest perquè comenci l’espectacle. Un col·lega i no obstant amic francès em desitja molta “merde” com feien els actors de la Comedie. Argumenta la seva dedicatòria i li dic que no cal: el món del teatre l’he tingut sempre molt a prop i sé que no m’insulta. Precisament parlant de teatre, ahir mentre escoltava la transmissió del Barça-Manchester City del Puyal vaig sentir a la mitja part que s’havia mort en Flotats. De seguida vaig pensar en el gran actor. Després vaig saber que era un jugador del Barça dels temps de les sis copes.

Després de passar tot el dia a la fira, 10 hores, de 10 a 10, arribo destrossat a l’apartament. No recordava aquesta sensació d’estar engabiat sense veure la llum del dia on no hi referència del pas del temps que marquen les hores. Estic engabiat, sí, en aquest zoològic de luxe i passen les hores ràpides perquè ve molta gent i parles amb un i altre i et retrobes amb amics i coneguts que fa un any que no veies. Es un Meeting point de l’art extraordinari.

Hi ha una altra possibilitat aquí que m’agradaria realitzar però la feina m’ho impedeix. Es tractaria simplement d’observar la gent que passeja pels passadissos. Hi ha una reportatge extraordinari que faria les delícies de Tom Wolfe o Gay Telese. Periodisme nou i descriptiu amb material humà de primera. Com vesteixen?, com oloren?, què miren?, què mengen?. Han passat algunes periodistes de casa nostra i cap d’ells se’ls hi ha ocorregut que el reportatge no està tant amb les obres d’art que s’exposen sinó amb els visitants que les miren. Es queden amb la part més epidèrmica de la fira: les peces més espectaculars, les que valen més diners, les petites anècdotes sense interès que es van repetint al llarg de la setmana. Com m’agradaria poder seure’m al bar del davant del meu estand amb una llibreta i un boli i simplement observar i escriure.

IMG_6628Quan surto tot és fosc i travesso amb la meva furgoneta VW Caravelle de surfista pintada de verd britànic el pont Kennedy que em porta a casa. El perfil de supositori del Bonafante Museum es retalla i es reflexa en les aigües encara fredes del riu Maas, el qual dona nom a la ciutat que m’hosteja. Abans d’anar a dormir torno a Thoreau i indago en la seva biografia. Descobreixo que era fabricant de llapisos i m’adono que va morir amb quaranta quatre anys, tres anys més jove que jo, deixant una obra memorable que ha transcendit el temps. Tempus fugit que deia aquell….

Continuarà