Cartes des de Maastricht V i última

Del 19. al 20.3

Le Virage és el restaurant que més m’agrada a Maastricht. Una barreja de bistrot francès i taberna holandesa on se serveix un menjar casolà, cuinat com abans, com ho feien les àvies. Amanides i peix o carn amb patates fregides amb oli d’oliva i no banyades amb mantega com ho acostumen a fer aquí.  No es compliquen la vida. Agraeixo no haver de menjar coses rares servides en tubs propis del laboratori del Dr Frankenstein. També em reconforta no haver de sentir el cambrer cada dos per tres descrivint-me el plat perquè acostumo a anar amb amics o clients o les dues coses alhora. Hi vaig tant que fa dos anys en Didier, el propietari, un jove holandès de crani d’ou, va decidir que l’últim dels sopars que vaig fer no me’l cobrava, la qual cosa només m’ha passat aquí. He portat a molta gent, el recomano sempre. Conec als cambrers i al txef, em sento com a casa. I a més quan arriba aquell final lent i inevitable dels sopars just a les postres on s’acaben les paraules, una barreja de cansament i l’efecte del vi erosionant inevitablement la conversa, llavors demano al propietari si puc ensenyar el cocodril. Sí, no es broma, no, es tracta d’un cocodril dissecat de quatre metres i mig que penja de l’escala de l’hotel annexa al restaurant. Una pell meravellosa, centenària. El va caçar el seu besavi fa uns cents anys quan estava destinat a Moçambic. Un dia em va ensenyar una fotografia en blanc i negre d’aquest heroi que es va anar a rentar la cara al riu i va aparèixer aquesta bèstia imponent. Qualsevol s’hagués deixat engolir per les dents afiladíssimes del cocodril però ell no. Va agafar el rifle i bang….Un forat al crani de l’animal dona fe de la seva heroïcitat. Orgullós el va portar a Maastricht i els seus amics deurien fer cua per veure’l i quedarien impressionats com queden els meus amics ara quan els hi ensenyo. El rei dels rèptils descansa ara en pau a les escales de Le Virage. Poc s’ho podia pensar la bèstia quan se submergia per les aigües tèrboles africanes…

La fira segueix el seu curs. Durant la setmana tot està una mica més tranquil passat el frenesí dels primers dies. Les fires sempre tenen un mateix ritme vital: comencen fortes, es calmen i potser a última hora ressorgeixen o no. Els matins els aprofito per veure-la sense gent. Un privilegi. Recorro les meves peces preferides: la sensualitat de la Lucrecia de Cranach, un dibuix de Henry Moore preparatori per a les seves celebres escultures de Mare i fill, les teles blanques assassinades del gran Fontana, un Bernardo Strozzi redescobert mirant a Caravaggio, els busts romans i la seva bellesa eterna,…

Parlo amb els meus col.legues i em diverteixo comparant els seus rostres amb les fotografies que exhibeixen en els badgets (targetes que ens identifiquen durant la fira amb foto i nom i pengen de les butxaques de les nostres americanes). Llavors constates el pas del temps, inexorable. Molts cops t’ajuda a recordar el nom de la persona amb la qual parles, però la majoria de les vegades et deprimeix veure com aquella noia jove i atractiva s’ha convertit, deu anys després, amb la viva imatge de la seva mare. A ningú no se l’hi acut renovar la foto perquè sempre fa mandra. El retrat de Dorian Gray al cor de TEFAF…el gran Oscar estaria encantat.

Parlant del pas del temps, ha passat pel meu estand la Dra Mina Gregori, màxima experta en Caravaggio. La única dona que va ser deixeble de Roberto Longhi. Petita, viva, nerviosa, llueix els seus més de noranta anys amb la dignitat de la mare Teresa de Calcuta. La vaig conèixer fa anys a Barcelona quan l’exposició  de Caravaggio al MNAC i recordo passar un dia amb ella visitant la mostra i acompanyant-la a Vinçon a comprar objectes de disseny que tant li agraden: una iaia moderna. L’edat és un estat d’ànim. Mira les obres una a una amb aquella voracitat que tenen els que comencen. La curiositat mou el coneixement, la cultura, tot.  M’agrada aquesta idea de retrobament amb amics i coneguts. Un punt de trobada. Veus també com passa el temps en els rostres i els cossos de la gent…múltiples miralls de nosaltres mateixos.

Viure en una fira és com viure tancat en un avió. Però no hi ha cap viatge que duri deu dies…En canvi, aquí sí, estàs aïllat, ençà i enllà de l’espai i el temps i les hores passen liquides els primers dies i sòlides a mida que avancem. Els dies finals els esperes amb aquella il·lusió que teníem de nens quan l’autocar s’apropava a l’escola després de quinze dies de colònies lluny de casa, lluny dels pares.

La meva il·lusió de retornar a casa haurà d’esperar perquè a partir de diumenge em queda encara una setmana intensíssima a París on exposem al Salon du Dessin, a la Bourse. Dilluns marxem d’aquí i arribem a la capital del Sena i tornem a començar com els cantants quan van de tournée. M’esperaran altres experiències, altres històries i altra gent però no us les podré explicar perquè materialment no tindré temps, em serà impossible. Ho sento però deixo la meva la fotohistòria aquí i d’aquests dies compartits.

De tot, em quedo amb el contrast entre la bellesa de l’art comprimida a TEFAF i la de la naturalesa que he anat veient fragmentàriament cada matí: els cirerers florint un mes abans, els cignes avançant lents pel llac, el riu Maas de generós cabdal…I també els escrits senzills i contundents de Thoreau i els versos de Machado, antídots perfectes per a la soledat….i els vostres comentaris que m’han esperonat a seguir escrivint sabent que algú hi hauria darrera d’aquestes cartes des de Maastricht.

 

 

Fi