Constel.lació

El David es dedica al noble i quasi extingit ofici d’antiquari. Fa temps que va darrera d’un quadre, monogramat “A.C.” i datat el 1934, que representa una constel·lació: pures formes geomètriques sobre un blau cobalt. Com un caçador furtiu, aconsegueix que li deixin per vendre. Està a la fira d’antiquaris a la plaça Espanya quan els propietaris li porten el quadre embolicat. Abans de signar l’albarà d’entrega el desembolica per a assegurar-se que és l’obra que va veure un migdia a casa d’aquella gent impossible. D’entre els papers ja arrugats, treu el cap la constel·lació que ràpidament guarda al magatzem del seu estand.
Pensa, però, que és millor que la ja seva constel·lació estigui a la botiga, més protegida de les mirades dels col·legues i de la possible inseguretat pròpia de les fires. Torna a embolicar el quadre amb la mateixa cura que un pare abriga a un fill, i surt de la fira portant el quadre,fort, sota el braç. Travessa les falses torres venecianes i s’endinsa per la gola del llop del metro fins a la línia 3. Escales automàtiques que donen a una paradeta on venen llaminadures i aigua, tot entre llum fluorescent, ideal per a una autòpsia. Ja està a l’andana i segueix els cartells lluminosos que anuncien el conte enrere dels minuts que falten perquè entri el proper comboi. A Paral·lel entra una noia que sembla sortida d’una pel·lícula de cinema francès: la pell de préssec, rossa, du una cua que deixa entreveure un clatell eròticament despullat. Els ulls son de mel i sap que el mira a través de la finestra com tantes vegades ha fet ell: finestres com seqüències d’una pel·lícula imaginaria del desig. De sobte, se li apropa i li demana amb un somriure i un anglès nòrdic quina és l’estació que porta al museu. En David li diu que va en la direcció contraria, que ha de baixar a la propera estació i canviar d’andana i tornar a Espanya i li indica la travessia mentre la mira de reüll. Llavors pensa que fa olor d’espígol i els seus braços vistos d’a prop son pigats, com una constel·lació. Baixa a Liceu pensant que un viatge de metro condensa sempre la passió frustrada i mentre es tanquen les portes automàticament i el tren corre de nou s’adona, atemorit i sense saliva a la boca, que s’ha deixat el quadre recolzat darrera dels seients. Sap que ara el seu quadre deu estar penjat a la paret d’un apartament escandinau com el tribut més clarivident de la impossibilitat de l’amor.

 

Artur Ramon Navarro