De Piero Manzoni a Ferran Adrià

Rebo un sms de la meva amiga Gina: “kdm per fer un kf”. Ella és molt moderna, comissaria freelance d’exposicions d’art contemporani, i em costa entendre aquest jeroglífic del llenguatge del mòbils. Li responc que sí, que m’interessa que m’expliqui les últimes sensacions,-com diu ella- que ha tingut després de visitar d’una sola tirada la Bienal de Venècia, la documenta de Kassel i la fira de Basilea.

Arriba cansada i abans de preguntar-me com estic, m’assalta amb un monòleg sobre els seus viatges, sobre els volums que ha vist, sobre els projectes i els vídeos i els show-rooms. Sincerament m’atabala tanta modernitat, tanta vacuïtat. Només escolto. Com un espectador de teatre, visc una de les representacions de les experiències estètiques més emocionants a través del gest i la veu d’aquesta amiga que si no fos tan prepotent seria bella. Mentre divaga li demano si ha anat a la Scuola de san Rocco de Venècia a veure les pintures del Tintoretto i em mira com si fos un dinosaure i em diu que “això sempre hi és allí”, en canvi la Bienal és única. Ara ja no m’atabala, sinó que comença a irritar-me aquest to de superioritat intel·lectual, d’exclusivitat, de ciutadana del món, i és llavors quan li pregunto: creus que el Ferran Adrià representa alguna cosa en l’art contemporani?. La Gina, a la defensiva, assegura que mai no ha tingut una experiència tan estètica com quan va anar al Bulli i que alguns plats eren autèntiques obres d’art. Mentre es recull els cabells em diu: “semblava que m’estigués menjant un Pollock”. A partir d’aquest punt vaig deixar d’escoltar-la i em vaig dedicar a reflexionar sobre el perquè d’aquesta actitud tan vehement davant de tot el què es nou, modern, contemporani. Vaig reflexionar sobre perquè d’aquesta fascinació del nou i perquè la identificació contemporània ha de comportar el descrèdit del que és antic, el desprestigi de la tradició, quan tot és una mateixa cosa, quan la història de l’art, de l’home, s’ha fet per acumulació més que per reacció, i la cultura d’occident ha estat sempre un constant camí de retorn i de recuperació dels orígens, del món clàssic.

No soc qui per jutjar si Ferran Adrià és o no un artista o si la cuina és o no art. La creativitat d’Adrià és inqüestionable, deixant a part l’exaltació mediàtica exageradíssima. També he estat al Bulli, fa uns anys quan no calia reserva amb un lustre d’antelació, i, a diferència de la Gina, no recordo el sopar com una experiència estètica sinó com un fet singular: mai no havia menjat en un laboratori. Més que un artista, l’Adrià és un físic, un científic de la cuina, un investigador, inclús un visionari. Però un artista és tot un altra cosa. Aquests dies, però, s’ha optat des de Kassel, per aquest relativisme conjuntural tant en voga i que tot ho justifica, tot dient perles com aquestes: “discutir què és art i què no és ja ha passat de moda” o “la cuina és una disciplina artística” o “només el visitant pot decidir si això és art o no ho és”.

Naturalment, Ferran Adrià elevat al partenó dels grans s’ha deixat estimar i no té cap culpa que una parella de comissaris que van de supermoderns (ell amb un sospitós bigotet autoritari) el designessin, en un atac d’extravagància i d’originalitat després de sopar convidats al Bulli, la icona d’un certamen d’art contemporani, com tampoc té cap culpa dels imitadors o successors que va deixant pels restaurants d’autor de casa nostra on ja no podem menjar el pa amb tomàquet en estat sòlid, ni parlar perquè t’interrompen els glossadors de la cosa comestible, restaurants que t’adjunten un manual d’instruccions per menjar-te un ridícul aperitiu.

Torno a connectar amb el monòleg de la Gina sobre les excel·lències del què és novíssim: les fotos pakistaneses o el vídeos d’un tailandès irrepetible i segueixo donant-li voltes a la mateixa idea que des de fa temps m’inquieta: cap a on va l’art d’avui. I acabo pensant que l’art últim està tancant un cercle biològic interessantíssim. M’explico. El 1961 Piero Manzoni revolucionava l’art tradicional anunciant la merda d’artista enllaunada (ara s’ha demostrat que era guix pintat), i criticant el mercat, anunciant que tot el que ell tocava o feia, inclús els excrements eren art. Ara, passats més de quaranta anys, l’artista Adrià tanca la proposta de Manzoni proposant la causa: el fet de menjar elevat a l’art subtil i abstracte: efímer com una instal·lació, ple de volums i de textures, de pàtina i sensualitat i memòria (recordem també a través del gust). Adrià com Picasso, Miró, Tàpies i Barceló…
Crec que cada vegada estem més a prop dels últims i decadents dies de la Roma antiga, tot és copia i simulacre, ara però venudes a través de les imatges i de la ignorància i del servilisme dels mass-media que se segueixen sense criteri, purs ramats d’esnobs…

 

Artur Ramon Navarro