“Des del punt de vista de l’art, Barcelona és una ciutat de províncies”

EL PUNT AVUI
En una entre­vista a Vilaweb va dir que els mit­jans li han silen­ciat el lli­bre.
L’han igno­rat inclús mit­jans en els quals jo hi col·laboro. És un lli­bre incòmode. No és política­ment cor­recte. Si ho fos, hi hau­ria molts artis­tes que no hi he posat. Per exem­ple, Dalí i Plensa. No hi són perquè no for­men part de l’ideal de museu que jo tinc. I, en canvi, n’hi ha d’altres que sí que hi són i que alguns pen­sa­ran que què coi hi fan, com ara Rau­rich, Pi de la Serra i Feliu de Lemus. També és polèmic que li hagi dedi­cat una sala a Subi­rachs, que cri­ti­qui Josep Pla com a escrip­tor d’art, que digui el que dic de Tàpies…
Anem a pams. És el seu cànon, valent per cert, de l’art català?
A mi l’edi­to­rial m’encar­rega fer-lo, però jo no volia adop­tar aquesta posició de jutge i ho vaig recon­duir en un museu ima­gi­nari a la manera de Mal­raux, sota aquesta pre­missa: quin museu faria si pogués adqui­rir totes les obres dis­po­ni­bles, o no dis­po­ni­bles, perquè també n’he inclòs de per­du­des. El lli­bre obre la porta a una manera dife­rent de mirar i de com­pren­dre el nos­tre art. A l’abast de tot­hom, perquè tenim un pro­blema: s’està fent una història de l’art per als his­to­ri­a­dors de l’art i els seus col·legues. I, sobre­tot, és un relat des­a­com­ple­xat. El nos­tre art medi­e­val i el dels segles XIX i XX són extra­or­di­na­ris i no hem de pen­sar que països del vol­tant en tenen de millors. No ens ho cre­iem. I tenim un MNAC dei­xat de la mà de déu que amb molt poc està fent una gran feina de rei­vin­di­cació dels nos­tres artis­tes. Per fer un salt, en no més de cinc anys, hau­ria de tenir un pres­su­post anual per a adqui­si­ci­ons de com a mínim deu mili­ons.
Tema Tàpies: el maleït mono­te­isme de l’art català?
Tàpies és, sens dubte, el que després de la Santíssima Tri­ni­tat, Picasso, Miró i Dalí, con­ti­nua l’estela del gran artista català inter­na­ci­o­nal. Ara bé, ell i una sèrie d’intel·lec­tu­als que el seguei­xen creen una dic­ta­dura del gust que nega tota una gene­ració que avui no és enlloc. Gui­no­vart, Hernández Pijuan, Car­dona Tor­ran­dell, De Sucre…, n’hi ha moltíssims que avui estan abso­lu­ta­ment obli­dats.
Com Subi­rachs. Són cons­ci­ents els que van pro­moure els atacs con­tra la façana de la Passió de la Sagrada Família que el van des­truir com a per­sona, ja no només com a artista?
Va ser tan fort que alguns dels líders d’aque­lla lamen­ta­ble cam­pa­nya se n’han pene­dit públi­ca­ment. El temps el posarà al seu lloc, sobre­tot la seva etapa infor­ma­lista. És que en aquest país han pas­sat coses gros­ses. El tan­ca­ment del Museu Clarà, per exem­ple. T’ima­gi­nes que això hagués pas­sat a França amb el Rodin? Seria un escàndol naci­o­nal, amb mani­fes­ta­ci­ons al car­rer. Aquí no va pas­sar res.
Un altre dels artis­tes que defensa és Bar­celó.
És un dels grans. I se’l vol des­pres­ti­giar. En aquest país els èxits es tole­ren mala­ment. He lle­git coses increïbles sobre ell, com ara que és un artista pom­pier.
I aca­bem amb Josep Pla. No havíem que­dat que va ser un aliat de l’art i dels artis­tes?
Jo no ho crec. Quan escriu de Manolo Hugué o de Gimeno, els uti­litza en bene­fici propi. Hugué li interessa com a per­so­natge per cons­truir un home­not, però això no l’ajuda gens perquè el con­ver­teix en una cari­ca­tura. A Gimeno, li diu sal­vatge, anar­quista, pin­tor de parets…, i és que li tenia mania perquè es va casar amb una pubi­lla de Tor­ro­e­lla de la qual ell estava ena­mo­rat! Pla és el millor pro­sista del segle XX, però d’art no hi ente­nia res.
Els museus de tot el món estan far­cits d’art català. Si pogués res­ca­tar una de les peces emi­gra­des, quina es que­da­ria?
Segu­ra­ment el Sant Jordi i la prin­cesa de Ber­nat Mar­to­rell, obra mes­tra del gòtic, que la teníem al Palau de la Gene­ra­li­tat i ara és al Chi­cago Art Ins­ti­tut. És una història dis­sor­tada.
Al lli­bre fa una sonora crítica a la indi­ferència que sent la població cata­lana per l’art i a la desídia dels polítics per pro­mo­ci­o­nar-lo. Un mal crònic?
L’art no és a l’agenda política ni a la social. No és una pri­o­ri­tat. Ni, per con­tra del que s’ha dit, de la bur­ge­sia. Quan en van tenir l’opor­tu­ni­tat, no van com­prar cap qua­dre dels impres­si­o­nis­tes. Quan Sal­va­dor Riera va por­tar Bas­quiat, tam­poc. Vivim en una soci­e­tat en què els déus són els fut­bo­lis­tes, i els sacer­dots que estan mar­cant el pols intel·lec­tual són els cui­ners i els discjòqueis. Quan vas a les grans ciu­tats t’ado­nes que Bar­ce­lona no juga en la lliga de l’art. Estem en una ciu­tat de províncies, des del punt de vista de l’art.
El pano­rama és deso­la­dor.
Anem direc­tes, si ja no hi som, a un món sense cul­tura. Que­darà reduïda a unes elits, com pas­sava en l’època medi­e­val. Jo el que els dic als meus fills, i a tots els joves, és que no vagin a fer màsters d’empre­ses, de màrque­ting… Això ho tindrà tot­hom! Han d’apos­tar per la cul­tura perquè no la tindrà ningú.
Maria Palau
elpuntavui.cat