Dibuixar Manhattan Dia IV: The Met

He decidit passar gran part del meu temps lliure al Met. Per tant, abans que obrís a les 9.30 ja fèiem cua aguantant unes temperatures pròpies del Pol Nord. M’he fet “member” del museu per un any ja que em surt millor que pagar els 25$ cada vegada de donació forçada. Es el doble llenguatge d’aquest país, la doble moral: l’entrada és gratis però et recomanen que paguis cada vegada que entres. A partir d’ara, la meva entrada és lliure en un any i no faig cua i si porto un acompanyant faig la donació que em vingui de gust.

Avui visitem la pintura europea del segles XVII i XVIII. Rembrandt, Velázquez, La Tour i Vermeer que per començar el dia no està malament. Tots tres viuen en un mateix temps i son tres illes en la pintura de la seva època. De Vermeer m’atrau la manera de replantejar un gènere molt conegut, el costumista i fer-ho utilitzant el recurs del zoom i dels espais que es multipliquen com en un mirall. En el quadre de la noia mig adormida,- té una piga negra sospitosa a la cara-, s’ha descobert, a través de radiografies, que allà on ara hi ha una porta i al fons una paret d’on penja un mirall, Vermeer va pintar primer un home i un gos: la presència viva per despertar la noia del seu somni melancòlic. Per què al final els va treure pintant a sobre?. Per fer-ho més senzill, més net, més sòlid. Vermeer busca la veritat de la pintura, no Matisse. I la veritat està en la economia visual, és a dir, en com dir més en menys. Aquesta manera d’anar al moll de l’ós i la superposició dels plans l’acosta a Velázquez però el tractament de la llum és diferent. Mentre Vermeer el busca, Velázquez l’ignora.

De Velázquez m’agraden els seus retrats psicològics, com el de Juan de Pareja, el seu esclau i fidel servent i alhora pintor. Hi ha frustració en la seva mirada absorta que no ens mira. I sobretot em fascina la seva capacitat per sentir la pintura i resoldre els problemes més difícils de la manera més fàcil. Velázquez coneix com ningú l’ull i fa trampa, ens acosta els plans, els allunya, difumina les imatges i resol els detalls amb petites pinzellades com el millor impressionista de tots els temps. La profunditat psicològica i la destresa l’apropa a Rembrandt però la seva vida no té alts i baixos com la de l’holandès. Neix acomodat, viu acomodat i mor més que acomodat. Això és nota en la seva pintura feta d’encàrrecs. La seva gràcia està en que, sent un funcionari, viu la pintura amb una passió renovada i de cada tema encarregat recrea un món nou. Inclús quan pinta l’esboç pel retrat eqüestre del Comte Duc d’Olivares es permet la llicència de recrear-se en el cap del cavall més que en el d’aquell personatge detestable, el qual avui hi trobaríem algun succesor més que digne.

Rembrandt, no. La seva vida és la història d’un fracàs. Passa de ser un home opulent a un mort de gana i utilitza el mirall per retratar la seva involució personal en autoretrats sublims. La seva pintura també és canviant com ho és la seva vida, dels primers quadres dels anys trenta on tot és descriptiu i apretat als últims narratius, pintant amb els dits com qui menja gambes. Els seu és un món menys real que el de Velázquez, sobretot quan no pinta per encàrrec. Llavors li agrada disfressar els seu models com si estiguessin en un teatre. El seu Aristòtil que toca un bust d’Homer és un homenatge al sentit del tacte. Sempre he volgut passar la mà per la superfície d’un Rembrandt i notar el relleu esfilagarsat d’aquests daurats que posa a partir dels cinquanta.

La Tour és una illa dins de les illes. El seu món no té res a veure amb la pintura francesa, freda, del seu temps. La seva Magdalena amb els dits de plàstic és meravellosa. Pintors de detalls, rar, que no va passar mai per Roma, sempre a Luneville, i va interpretar com ningú el món de Caravaggio, a través dels holandesos. Vet aquí perquè les mans del sant Joan de la Crucifixió de Ter Bruggen estan pintades de la mateixa manera que les de la Magdalena.

Quant a la nostra exposició. Avui dia de reflexió. Molta gent interessant més que interessada. He parlat amb un ex funcionari d’Assumptes Exteriors del Canada sobre la qüestió catalana i m’ha donat algunes idees al respecte. Aquest no és lloc, ni el moment per a comentar-les.

A les sis hem tornat a casa, al Met. I hem acabat els impressionistes. He redescobert Gêrome a través d’un quadre que acaben d’adquirir, un retrat de negre que recorda els que fa amb aquarel.la Tapiró. Mentre el mirava fixament, algú ha obert una porta que no veia i m’ha semblat talment que el negre es girava i em demanava l’hora.

Continuarà…