El paradigma Sánchez

Un paradigma és un exemple o un model, metafòricament un mirall. I Sánchez és un dels cognoms més comuns entre nosaltres. Aquí no em refereixo al president del Govern sinó a Carmen Sánchez, una dona
que va morir el 2016 amb 86 anys i que al seu testament va disposar deixar al Museu del Prado gairebé un milió d’euros i una casa a Toledo, diners “per a l’adquisició i restauració de quadres, específicament”.

Aquesta, llicenciada en Història i pedagogia, va fundar i va dirigir el 1973 l’escola Nervión a Madrid d’ensenyament concertat bilingüe (espanyol anglès), era Amiga del Museu del Prado des de feia tretze anys i assistia discretament amés de vinticinc cursos. El Prado desconeixia les intencions de la donant fins que es va llegir l’herència el 2017 i ja treballa per donar a conèixer el paradigma Sánchez. És a dir, com explicar aquest cas en un país com el nostre de poca tradició de mecenatge, on l’art no és tractat com a cultura sinó com a luxe, un prejudici no només arrelat en la psicologia col∙lectiva sinó a Hisenda i que ha impedit una llei de mecenatge similar a la de països del nostre entorn com França o la Gran Bretanya.

Aprofitant l’any del bicentenari, acabat d’inaugurar, el Museu del Prado prepara una exposició d’obres comprades o restaurades amb els fons de Carmen Sánchez, una dona que estimava l’art i que va voler fer la seva aportació des de l’anonimat. El mecenatge seriós, com la caritat, no té mai rostre. Les altres coses són egolatria disfressada de filantropia culturalista, el revers.

 

Artur Ramon

 

La Vanguardia