El sant Jeroni de la Tour

Moltes vegades li he sentit dir al meu mestre, el professor José Milicua, que atribuir un quadre és com reconèixer a un amic. Potser faci molt temps que no el vegis però acabes reconeixent el seu rostre entre la multitud. Això és el que li va passar un matí plujós de tardor quan entre diverses fotografies de quadres per atribuir que li ensenyava un conservador del Museu del Prado el professor va assenyalar una i va dir “ho vull veure”. Es tractava d’un Sant Jeroni llegint de mig cos que estava a l’Institut Cervantes. Van agafar un taxi i van arribar a l’Institut i van demanar veure-ho. Estava penjat en un despatx, molt alt, però el professor de seguida es va adonar que era alguna cosa important. Darrere de la imatge va reconèixer al pintor: Georges La Tour, el primer dels caravaggistas francesos.

Per què Milicua va aconseguir atribuir el quadre en uns pocs segons?. Perquè en aquests segons es concentra una vida mirant i entenent els quadres. El professor va concentrar en aquests segons els seus anys interessant-se pel pintor lorenés que va estudiar en profunditat en l’exposició de 1972. Va demanar que el quadre el portessin al Museu del Prado per analitzar amb més detall. Un cop reconeguda una obra sempre sorgeix el dubte entre l’original i la còpia i més amb mestres com La Tour de les composicions es van fer moltes còpies. A diferència dels altres dos quadres del mateix tema del Louvre i de col.lecció particular francesa, aquí La Tour pinta a un sant Jeroni més vell que se serveix de les ulleres per llegir una carta. En tenir més edat posa les ulleres a més distància que en les altres versions on estan molt properes als ulls. Destaca la capa de vermell intens del sant que contrasta amb el blanc de la carta i els seus subtils plecs en primer terme i la seva barba i cabell de palla i plata.

Confirmades totes les proves científiques el quadre és avui un original de La Tour, el segon que entra a la pinacoteca nacional. El primer es va adquirir en una subhasta a Londres i aquest segon arriba gràcies a l’experiència del professor José Milicua, un dels últims grans conneisseurs, establert a Barcelona des de fa més de mig segle però amb els seus noranta anys acabats de fer ha trobat el reconeixement a Madrid, sobretot des que va ser nomenat patró del Museu del Prado el 1993 on treballa assessorant i descobrint quadres perquè els gaudim tots.

Artur Ramon