Els gelaters de Maó i els seus amics de Vic

Quan estàs en una fira, les primeres hores de la tarda passen lentes com un dia sense pa. Es el moment de la migdiada i només un bon llibre pot alleugerir la immersió en el pou profund dels sons més plàcids. Bé, un bon llibre o una conversa que sorgeix a l’atzar. De sobte, entren dos matrimonis heterosexuals d’edat madura al meu estand. Per l’accent d’una de les senyores intueixo que és de ses illes però dubto si és de Mallorca o de Menorca. Li pregunto i em respon que és menorquina i que viu a Maó (Mó per a ells). El seu marit és d’aquells homes que traspuen pau i de seguida entrem en complicitat: fa uns minuts que els conec i, en canvi, semblen vells amics de tota la vida. Em comenta, no recordo a tomb de què, que eren amics del pintor Hernàndez-Pijoan recentment finat i els hi comento que a mi també m’agrada la seva pintura i que el coneixia i que em semblava una bona persona. Parlem de l’art i de la vida i la conversa és fa agradable a l’hora del cafè. El matrimoni que els acompanyen és de Vic i somriuen i em comenten que tenen una gran casa al centre de la ciutat. Jo els hi dic que hi vaig tot sovint a Vic i que estic d’acord amb l’afirmació d’en Josep Pla que a la plaça Major hi falta una gran escultura. En Pla la volia eqüestre però jo posaria un gran porc d’en Miquel Barceló, la cosa va a gustos. Es nota que son bona gent amb temps per endavant, amants de l’art per l’art, sense el neguit de les especulacions…

Decideixo segellar la trobada amb un present, un petit cadeau en forma del meu llibre Ofici d’antiquari. Els hi regalo i els hi dedico.Abans, però, el senyor de Menorca xiuxiueja alguna cosa amb la seva esposa i em diu que vol correspondre i com son gelaters i em fa un val en el dors de l’adhesiu de la seva gelateria de Maó, un val per els gelats que es vulguin prendre els meus fills quan ho vulguin. La filla que espero naixerà, si Déu ho vol, portant un gelat sota el braç, versió moderna del pa que portàvem nosaltres. Ens acomiadem encantats d’haver-nos conegut i marxen tots quatre feliços com unes Pasqües.

Passades unes hores retorna la senyora menorquina i em diu que en un dels articles del meu llibre parlo del pintor del divuit Luís Meléndez i que ella li agrada molt i ha estudiat les seves natures mortes durant anys i ha arribat a una conclusió: les composicions expliquen receptes de cuina. I marxa deixant enrere una de les observacions més fines que he sentit mai sobre aquest pintor, anàlisi que no es troba en el centenar de pàgines que darrerament se li han dedicat. Llavors reflexiono sobre l’atzar d’aquesta tarda feliç i entenc que només algú que fa amorosament els gelats que es mengen els nins de Maó pot entendre el transfons subtil de les cuines del realista Meléndez…

 

Artur Ramon Navarro