L’Edat d’Or

October 2011 - January 2012

L’edat d’or de la pintura catalana (1885 – 1930)

El perquè d’un títol

El títol que encapçala aquest catàleg no és arbitrari. La pintura catalana entesa com a escola independent i autòctona viu el seu moment d’or en l’arc cronològic situat en la franja entre els segles xix i xx, quan neixen dos moviments culturals de gran importància: el Modernisme i el Noucentisme. Coincideixen en l’espai i en el temps un gruix d’artistes de gran rellevància. Els talls cronològics mai no són fàcils. De fet hauríem pogut triar diverses opcions. Des d’una perspectiva cultural i focalitzant en el Modernisme, hauríem fixat el període 1881–1906, dels inicis de la revista L’Avenç al tancament de Joventut. Aquests anys marquen la vida d’un dels moviments intel·lectualment més rics que ha donat el nostre país en la seva història mil·lenària, que té en Els Quatre Gats, la taberna de Pere Romeu, un autèntic cenacle. O en clau més noucentista, del 1906 al 1917, del Glosari d’Eugeni d’Ors a la mort d’Enric Prat de la Riba, dates que engloben la proposta més civilitzadora —la cultura com a eix de l’acció política— que s’ha fet mai a Catalunya. En canvi, amb un enfocament centrat en l’àmbit pròpiament barceloní el ventall podria anar del 1888 al 1929, anys de les dues grans exposicions universals, amb la transcendència que tingueren. Naturalment el 1936 marcaria totes les aspiracions de posar límits als temps, perquè aquell any fatídic esclata una guerra i amb ella acaba tot un món que per desgràcia no tornarà mai més. Aquest és possiblement l’únic mur infranquejable i indiscutible per explicar el final d’una època.

L’edat d’or de la pintura catalana (1885 – 1930): l’exposició

La exposició que motiva aquestes lletres inclou un ventall cronològic marcat per les obres que es presenten, que va del 1885 al 1930, quatre dècades d’art català. La pintura que obre cronològicament el nostre itinerari, Barca, pescadors i nens a la platja de Barcelona, data de 1885 i és de Dionís Baixeras, i la que el tanca és Miravet, de Joaquim Mir.

La selecció de les nostres pintures no ha estat arbitrària. Hem basat la tria en la singularitat de les obres i llur excel·lència artística, buscant les millors pintures. Som conscients de les limitacions de la nostra activitat professional, que no ens permet realitzar una tria exhaustiva ni una exposició antològica, ja que totes les obres han d’estar a la venda, requisit bàsic de la mostra en una galeria. Tampoc no hem buscat els artistes en funció de la firma, ni les peces segons la facilitat comercial dels temes. Simplement hem apostat per la qualitat de les obres que ens agraden, portant la nostra dèria de col·leccionistes al terreny professional en què ens movem, tret diferencial de la casa. Som conscients que endegar un projecte com aquest en els temps que corren és més que un desafiament, un repte: navegar a contracorrent i fer una aposta clara i contundent per la bona pintura.

En aquests quaranta-cinc anys en què treballen artistes com Casas, Mir, Canals, Pichot, Nonell, Urgell i Baixeras, entre d’altres, Catalunya viu una època de grans transformacions que queden clarament reflectides en la pintura. A través de les imatges podem reconstruir la història, i per això la contextualització de les obres en el seu temps és un dels objectius d’aquesta mostra. Cada pintura és un món en condensació, i cada pintor comprimeix entre els límits de la tela un fragment d’aquest relat històric.

Així, si prenem com a exemple el quadre de Ricard Canals, La cria, el cim del nostre projecte, entendrem el ressò del que passava a la Barcelona de 1896. Darrere la imatge d’un pati suburbial amb dones que crien els seus fills hi ha l’interès de Canals per obrir una finestra a una manera nova d’entendre la realitat. Una realitat diferent de la dama que ens descriu Miralles a París, o dels retrats eqüestres de Morera i Cusachs, obres d’una mateixa època, la darreria del segle xix. Baixeras també ens proposa un món diferent del de Modest Urgell, encara que el tema sigui similar. Mentre el primer ens descriu la vida quotidiana dels pescadors vora el mar, el segon s’interessa per la poètica solitud del paisatge quan cau el dia.

Podríem trobar associacions entre les nostres pintures. Una és l’aparició reiterada del quadre dins el quadre, un recurs propi dels pintors que estimen la pintura. Em refereixo a la descripció dels quadres dins les composicions, interiors on la pintura dins la pintura és molt present. Entre la vintena de quadres que proposem, aquest tret apareix en tres: els quadres del fons a Esperant, de Ricard Urgell, possiblement obres seves; les còpies de Velázquez que Bauzà pinta en el Retrat d’un pintor al seu estudi, i com a cloenda els bastidors estucats que serveixen de fons al Bust de dona de Ramon Casas, quadres dins els quadres.

La fortuna de la pintura catalana

Seria massa extens explicar la història del col·leccionisme i del mercat de l’art de la pintura catalana en poques ratlles, però no volem deixar passar l’oportunitat d’apuntar resumidament alguns moments claus. Prenent com a exemple les obres que presentem, veiem que en el seu temps van ser venudes a través dels canals habituals: les exposicions. Moltes obres passaren a afeccionats —Plandiura, Sala, Espona, Valentí i més tard Godia, entre d’altres— que volien construir col·leccions, moltes de les quals han passat de les seves cases als museus. Altres van servir per guarnir les noves cases de l’Eixample barcelonès. I altres van creuar l’Atlàntic per anar a parar a les mansions dels indians catalans a l’Amèrica del Sud, com a finestres de la nostàlgia, o a col·leccionistes d’aquells països. Les galeries de l’època —les Galeries Laietanes, la Galeria Dalmau i especialment la Sala Parés, entre d’altres— eren el centre d’aquest comerç que va nodrir les grans col·leccions catalanes i constitueix la base dels museus actuals.

La Guerra Civil marca un abans i un després en el nostre col·leccionisme. Molts artistes es van veure obligats a emigrar i els col·leccionistes passaren a tenir altres prioritats. També, a poc a poc, va anar canviant el gust, que s’orientà vers les peces medievals, romàniques i gòtiques, i els col·leccionistes van començar a preferir una taula del catorze a una pintura del dinou. Hi havia un gust per la pintura antiga, especialment del disset, que va esdevenir un signe fàcil de reconeixement social. Pintures vestides amb marcs daurats refistolats i acompanyades de cartel·les de llautó amb noms més propis d’una pinacoteca nacional que d’una col·lecció privada, amb certificats barrocs avui majoritàriament insostenibles. Pintures dels grans mestres que encaixaven perfectament amb els nous apartaments d’una burgesia que començava a enriquir-se. Era l’època del moble anglès i la pintura de segon ordre, que arribava directament de Londres a l’engròs i guarnia els pisos de la nova classe dirigent com veritables calaixos de sastre, on es prioritzava la quantitat sobre la qualitat, l’aparença decorativa més que la contundència de les obres. Del gust pel món medieval i barroc el col·leccionisme va passar quasi sense solució de continuïtat a un nou interès, els anys cinquanta i seixanta, per l’abstracció i l’informalisme, deixant en l’oblit la pintura catalana.

La veritable recuperació comercial de la pintura catalana va ser deguda principalment a un marxant visionari d’origen basc però que operava a Madrid: Fernando Guereta. Ell fou qui va comprar catorze olis de Nonell i diversos dibuixos de la col·lecció Benguerel i a finals dels anys seixanta els va exposar a la Galeria Gaspar del carrer Consell de Cent, amb la mostra I. Nonell: 1873-1911: 14 pinturas (9 desembre 1967 – 6 gener 1968).

Així va començar una nova etapa d’apreciació, revalorització i noves cotitzacions de la pintura catalana del 1900. Aquest corrent es va desenvolupar a través del fil conductor de Guereta, ajudat per Paco Rebés, i va nodrir els fons de les millors galeries catalanes i d’un nou col·leccionisme que tornava a interessar-se per la nostra pintura. Era el moment de la sèrie de mostres que la Sala Parés presentava cada Nadal, sota el nom de Pintors de fama, amb una part del fons Guereta. Corrent impulsat pel suport de la primera bibliografia especialitzada sobre la qüestió, amb monografies de l’editorial Polígrafa —Mir, Nonell, Anglada—, les primeres exposicions al Museu d’Art Modern (llavors al Parc de la Ciutadella) i les primeres subhastes de Gobero. Paral·lelament alguns marxants catalans anaven a l’Amèrica del Sud, especialment a l’Argentina, i repatriaven la pintura catalana que els indians havien comprat.

Aquesta línia reivindicativa de l’edat d’or de la pintura catalana ha arribat fins als nostres dies i s’ha anat desenvolupant a través de mostres monogràfiques públiques i privades, tesis doctorals sobre els nostres pintors i un interès nou en el mercat nacional i internacional. En aquest sentit cal remarcar la feina feta per Adrian Biddell des de Sotheby’s Londres per donar visibilitat a la pintura catalana fora del nostre àmbit, a través de la subhasta anual Spanish Sale. L’interès internacional pel Modernisme català ens ha portat darrerament a creuar l’Atlàntic amb la mostra Barcelona and Modernity (2007), produïda des de Cleveland, que va passar al Metropolitan de Nova York i va significar un gran impuls internacional a l’art català. Mostra que va tenir el seu just equilibri amb Barcelona 1900, que la Dra. Teresa Sala ens va proposar des del Museu Van Gogh d’Amsterdam (2007). Justament quan s’inaugura la nostra exposició es presenta a l’Orangerie de París L’Espagne entre deux siècles, de Zuloaga à Picasso (1890–1920), que posa en relleu l’interès creixent per aquesta pintura fora de les nostres fronteres.

El propòsit d’un projecte

Pràcticament des de la seva fundació (1926) al carrer de la Palla número vint-i-cinc ARTUR RAMON ART ha desenvolupat una tasca silenciosa en el terreny de la pintura catalana. Pel seu sancta sanctorum han passat col·leccionistes de diverses generacions i conservadors de museus que han adquirit obres importants per a les seves col·leccions. També ha col·laborat activament amb comissaris d’exposicions, ajudant-los a trobar obres per a mostres monogràfiques o bé prestant-les, tant les que han passat per les seves mans com les de col·leccions particulars. De fet la nostra col·lecció gira entorn de la pintura catalana en la seva etapa d’or, i per això a més de professionals de l’art hem sigut col·leccionistes. El nostre compromís ha anat sempre molt més enllà de la simple compra i venda, com ho avalen les quasi dues-centes exposicions de la nostra trajectòria galerística.

Sempre hem pensat que les grans peces cal que passin silenciosament per la casa, sense massa visibilitat, per tal de garantir la privacitat de l’adquisició. Però els darrers anys ens hem adonat que en el món d’avui si no fem visible la nostra feina no assolim reconeixement. I projectes com la sèrie Obras singulares o la mostra Pinturas del Rococó —en què l’obra que va ser portada del catàleg, La rendició de Granada, de Francisco Bayeu, va passar de les nostres parets a les del Museu del Louvre— ens han fet canviar d’opinió. Aquesta exposició que ara els oferim és un intent més de situar-nos en un camp que mai no hem deixat de treballar.

ARTUR RAMON ART comença la temporada amb una de les millors exposicions que ha fet al llarg de la seva trajectòria quasi centenària. Es tracta de L’edat d’or de la pintura catalana (1885–1930), mostra que fem coincidir amb el vint-i-cinquè aniversari de la nostra galeria. Una exposició que condensa l’època daurada de la nostra cultura visual a través de 17 artistes i una vintena d’obres. Quadres «museables» o adreçats al millor col·leccionisme.
Aquesta mostra neix amb una voluntat doble: posar en valor la nostra cultura a través d’una selecció de pintures singulars dels grans mestres a cavall del 1900 i reivindicar aquest espai —sovint oblidat per desídia o desprestigiat pels cants de sirena d’una modernitat mal entesa— necessari per al col·leccionisme públic i privat a casa nostra. Tractem amb l’excel·lència de pintures del nostre impressionisme que cal posar en valor.

L’Edat d’Or