¡Ay, mísero de mí, y ay infelice!
Apurar, cielos, pretendo,
ya que me tratáis así,
qué delito cometí
contra vosotros naciendo.
Aunque si nací, ya entiendo
qué delito he cometido;
bastante causa ha tenido
vuestra justicia y rigor,
pues el delito mayor
del hombre es haber nacido.
Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño (1635)
El dramaturg i poeta barroc del Segle d’Or espanyol mostra el drama filosòfic de l’existència humana: «… que toda la vida es sueño / y los sueños, sueños son». El plantejament de Calderón de la Barca gira entorn del fet que l’existència humana no es sinó un engany, una aparença, i en aquestes condicions l’home molt sovint no gaudeix de llibertat per escollir el seu destí, i és per això que ha de lluitar fins a aconseguir-la… La incertesa de la vida humana.
Dona per fet que el principal delicte comès per l’home és haver nascut, atès que històricament néixer ha estat considerat un fet delictiu: arribem al món amb la càrrega del pecat original, perquè heretem la desobediència a Déu dels nostres primers pares al Paradís. No obstant això, les necessitats actuals del sistema han deixat obsolet el mandat bíblic, i els éssers humans «complets» participen plenament de la vida en societat i expressen tot allò que afecta la seva naturalesa. Alguns impulsos s’han de reprimir per l’interès de la societat, i d’altres a favor del desenvolupament individual; però el creixement natural i l’autorealització de la persona són els factors que fan bona l’existència i permeten que la societat esdevingui una convivència harmoniosa.
El filòsof alemany Martin Heidegger afirmava que no existeix cap Déu, i actualment es manté la creença que els éssers humans es troben sols a l’Univers i han d’adoptar i assumir les seves decisions ètiques en la consciència permanent de la mort i la brevetat de la vida.
Aquesta consciència contemporània es reflecteix en les set vanitas de Josep Santilari i Pere Santilari. La idea de vanitas com a supèrbia o vacuïtat, dos termes molt relacionats entre si, expressa el memento mori («recorda que moriràs»). Tant Josep Santilari com Pere Santilari entenen la supèrbia com una manca absoluta de respecte amb relació als altres. Això no és «pecat»?
El terme «pecat» s’associa a l’arrel indoeuropea ped-, que significa peu, i al llatí pecco (ensopegar, cometre una falta), del qual deriva el mot peccattum (delicte, falta o acció culpable). El pecat és una falta, una ofensa, una transgressió conscient d’allò que es considera correcte.
Els set pecats capitals tenen l’origen en els primers ensenyaments del cristianisme per educar els seus seguidors respecte de la moral cristiana. Com va dir Tomàs d’Aquino al segle XIII, els pecats o vicis capitals «són aquells que responen a les principals inclinacions de la naturalesa humana». En els nostres temps més moderns, influïts pels avenços de la psicoanàlisi i la psiquiatria, es consideren mecanismes de defensa que fins a un cert punt poden ser un símptoma de salut emocional, tot i que d’altra banda poden contribuir a l’aparició de greus problemes emocionals.
En aquest sentit, cal destacar la vigència de la pel·lícula Seven (1995), dirigida per David Fincher i escrita per Andrew Kevin Walker: un tractat brillant sobre la societat decadent d’avui dia i la pèrdua frenètica de valors en què estem immersos, de forma imparable i sense gairebé adonar-nos-en. El veterà tinent Somerset (Morgan Freeman), del departament d’homicidis, està a punt de jubilar-se i ser reemplaçat per un detectiu ambiciós i impulsiu, David Mills (Brad Pitt). Tots dos hauran de col·laborar en la resolució d’una sèrie d’assassinats comesos per un psicòpata que pren com a base la relació dels set pecats capitals: gola, peresa, supèrbia, avarícia, enveja, luxúria i ira.
En definitiva, els set pecats capitals segueixen sent un referent ètic i moral de la societat occidental, malgrat el pas del temps i el canvi radical de la vida i els costums. Mentre existeixi un ésser humà imperfecte, sempre hi haurà la possibilitat que caigui en els pecats esmentats, repudiats per l’Església i la societat.
Al llarg de la història de la humanitat l’al·legoria sempre ha constituït un recurs didàctic visual excel·lent per a l’ensenyament dels principis morals i ètics relacionats amb els set pecats capitals. Les al·legories pretenen donar una imatge a quelcom que no en té: així ho demostren les nombroses al·legories presents a la Bíblia i en obres que constitueixen una al·legoria per elles mateixes, com ara la Divina Comèdia del Dant, al segle XIV, i La rebel·lió dels animals, de George Orwell, al segle XX.
Aquesta inquietud per donar una imatge a allò que no en té continua present a les obres de Josep Santilari i Pere Santilari. La seva proposta retòrica presenta al·legories contemporànies dels set pecats capitals mitjançant calaveres com a trops (instants simbòlics) d’emblemes de la caducitat de l’existència, i com a símbol metafòric que elimina el gènere, atès que per als artistes el pecat no té gènere. Una nova realitat congelada en el temps, pintada amb precisió, amb exactitud meticulosa i precisa en els detalls; sense marques de pinzellades sobre el llenç, executant una pintura que tradueix la retòrica com a realitat visible, aplicant el color mitjançant veladures i empastaments. La destresa per a atrapar la llum permet apreciar una imatge poètica per crear finalment una realitat pictòrica pròpia, que la sensibilitat dels artistes converteix en obres d’art.
Les obres de Josep Santilari i Pere Santilari dialoguen amb la mirada històrica d’una selecció de peces al·legòriques del fons de la galeria Artur Ramon Art: a partir de formes humanes, d’animals o d’objectes quotidians representen una idea abstracta o un procediment retòric com a al·legoria d’un dels set pecats capitals. La seva complexitat dona lloc a múltiples interpretacions, però totes giren entorn del problema del destí, la lluita per la llibertat, l’aparença i la realitat, el lliure albir. En definitiva, la inconsistència de la vida humana i la transcendència simbòlica.
