No-res/Nusos/Nius
Els ocells tenen una gran importància en les pintures sempre prolífiques de Pieter Brueghel el Vell. Alguns dels seus quadres —com ara La caiguda d’Ícar i Els caçadors en la neu— revelen no sols el mestre indiscutible de la pintura, sinó també un observador d’ocells prodigiós. Fa el mateix que altres amants dels ocells: es consagra a contemplar-los, però a més es considera responsable de denunciar les humiliacions a què són sotmesos pels humans. En el seu quadre El pagès i el lladre de nius ho fa de manera explícita. Aquesta relació de circumstàncies es repeteix en l’obra d’altres artistes atents als ocells, com si l’ofici artístic assumís la cura d’allò que el col·lectiu humà acostuma d’atropellar. Fins i tot podríem dir que la responsabilitat esmentada va augmentant amb el pas dels segles, que s’incrementa a mesura que la història humana avança, com també la seva capacitat per danyar els més dèbils.
Salvarem una part de la distància que hi ha entre l’època del pintor Pieter Brueghel el Vell i la nostra citant un escriptor modern molt reconegut pel seu coneixement dels ocells, William Henry Hudson; i, poc després d’endinsar-nos en la lectura dels seus llibres, ens adonarem que si hi veiem la necessitat imperiosa de denunciar les ofenses dels humans contra els ocells, això és perquè l’autor la considerava més urgent que mai abans. A Birds in Town and Village (1919) Hudson fa esment del «miracle de la meravellosa salut de la natura», la manifestació més evident de la qual es correspon amb «l’alegria exuberant i profunda que gaudeixen en llibertat» els ocells. Aquest llibre es podria resumir d’aquesta manera, però cap de les seves pàgines no desaprofita l’ocasió d’advertir-nos de l’absoluta manca de respecte que nens i adults mostren envers la vida dels ocells. Denuncia la retirada del blauet i altres animals dels rius de la Gran Bretanya per l’acció d’aquells que els maten amb la finalitat de dissecar-los. Troba paraules amb què enunciar la commiseració que sent en descobrir el terror dels ocells quan els persegueixen o els espanten amb armes de foc, quan són assetjats en grans batudes de caça, quan les caderneres silvestres són sotmeses a captivitat, quan hi ha caçadors disposats a matar qualsevol ocell amb l’única finalitat d’exercitar la punteria, quan narra el sofriment de tants ocells en veure destrossats desdenyosament els seus nius, els ous trencats, els pollets morts o torturats pels humans, i quan descriu qualsevol altra de les nombroses accions criminals que els nostres perpetren contra aquests éssers voladors.
Si en un passat no massa llunyà Hudson es lamentava de la insofrible resistència dels homes a honrar la vida de les aloses, els tords flassaders, les calàndries, els estornells i tants altres ocells —i va escriure pàgines extraordinàries sobre els seus cants i costums—, els afanys de Laura Lio, ja en la nostra època, es dediquen a rescatar, en primer lloc, les ales d’un ocell atropellat a la calçada i, tot seguit, a retre-li tribut mitjançant el dibuix. L’artista, tot i que no és aliena a la denúncia de Hudson, prefereix recórrer directament a la cura; es bolca en la restitució de totes les prerrogatives que han de ser honrades en els ocells: la funció del dibuix i l’escultura consisteix a emular la capacitat dels ocells per volar i cantar, a impulsar novament el vol des de la tasca artística.
«Amb les ales trencades / aixecar el vol», diuen dos versos de Laura Lio. Això exigeix tancar bé les ferides. Ella va crear l’ala blanca —que no està realitzada amb plomes, sinó amb petits exvots que reprodueixen la forma de les mans humanes— com a escultura de paret, preparada per a un vol creatiu. La suma d’exvots, d’objectes oferts amb un anhel sanatiu, assoleix la forma pertinent d’una ala. Els dits d’aquestes petites mans, enganxats com les plomes dels ocells, s’arrangen com a bens protectors: embolcallen, acaricien, calmen, equipen per al vol, escorten en la travessa.
Les qualitats d’aquest braç volador fan pensar en una mena de pràctica de transformisme d’un ocell cap a un àngel. Si les ales dels serafins que flanquegen la imatge del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll estan poblades amb ulls, en aquesta hi veiem mans. Els àngels volen amb les ales a través de les quals poden percebre. I la percepció sensible s’encarna en òrgans plurals: mans que veuen, ulls que senten, vols estàtics. Olivier Messiaen afirmava que la veritable escola de música no era el Conservatori, sinó escoltar els ocells; i a partir del coneixement de molts refilets, va fer cantar àngels en les seves composicions. L’afany de Laura Lio pot comparar-se amb el del músic, quan l’artista ret homenatge al vol dels ocells amb aquesta ala omniperceptiva que ens convida a mirar.
L’ala és, així mateix, el motiu de diferents dibuixos seus sobre partitures i paper de pentagrama. La sèrie du el títol Ales sobre partitures. Aquests dibuixos d’ales, fragments d’ala i plomes restauren visualment l’aire sonor. L’aire batut pels rems voladors dels ocells, poblat amb refilets, cants i crits dels mateixos animals, agita el paper. En aquests poemes visuals l’escriptura musical, efectiva o presumible, es fon amb el vol i la vida dels ocells. Sembla com si un so reparador omplís l’aire en presència del dibuix. «Els pentagrames esdevenen cordes polsades per les ales», va escriure l’eloqüent arquitecte finlandès Juhani Pallasmaa referint-se a aquests dibuixos.
És preciós entendre la composició musical seguint els dictats de la natura! Entre els collages de la sèrie titulada Coses mínimes trobem dictats musicals de la natura, tan emocionants com el que ordena una partitura en hexàgons concèntrics, de manera que convoca alhora les abelles arquitectes i els ocells canors en l’oïda humana. En altres collages de la mateixa sèrie s’utilitzen cabells: un floc de cabells, per exemple, corbat sobre un teixit de papers de pentagrama. Aquest floc surt del bec d’un ocell, per tal d’emular-ne els refilets. No hi ha res escrit sobre els pentagrames entrecreuats, però el floc llarg, habitant de l’aire, posat sobre ells, fa que siguin llegibles. Una altra de les Coses mínimes mostra uns pentagrames trencats que el collage uneix i que es recuperen mitjançant punts de sutura: així es completen les línies, es nuen els pentagrames.
El full de pentagrama presenta una filera de nusos que es llegeixen com una partitura. I quan, com succeeix en el primer exemple esmentat de Coses mínimes, una partitura escrita es doblega amb plecs per formar hexàgons concèntrics, sabem que les notes també necessiten nius on refugiar-se i on criar. Solament una artista formidable, amb riquesa tècnica i generositat poètica, pot aplegar alhora en l’oïda tants agents de l’emoció visual. Es mereix un descriptor com el que l’ornitòleg Hudson va trobar per al seu admirat poeta espanyol Juan Meléndez Valdés: «és germà dels ocells, les abelles i les papallones, solament estima la llibertat i la llum del sol». Les obres d’aquesta artista reunides aquí tracten, sí, de la natura lluminosa, que inclou necessàriament els éssers humans, però no dels interessos humans, que sovint exclouen la natura.
Diverses escultures de Laura Lio rivalitzen o, més ben dit, estan en consonància amb l’arquitectura dels ocells. Expressament ho estan les que prenen la forma de nius o de colònies de nius, per les galeries dels quals s’endinsa la nostra imaginació per parar atenció a un equivalent de la «remor atrafegada» a què al·ludeix Jorge Luis Borges a El Aleph, atès que és segur que existeix entre els ocells. El conjunt de tres escultures grans, confinades -com bresques- amb hexàgons, també fa competència a l’arquitectura animal, per tal de protegir i aixoplugar. Però Laura Lio descarta el profit de la closca quan el model de la seva escultura és l’arquitectura humana, com en la casa travessada per l’arbre. En aquesta peça el refugi acull la natura, hi arrela, forma un cos amb els nusos de les arrels, deixa passar les branques a través dels seus murs. Aquesta casa es podria entendre com a pendant d’altres construccions, les escultures blanques ovoides, amb una forma embrionària semblant a la d’una enorme llavor, que també ha estat creada per protegir, però que no conté res, solament aire per respirar.
Amb no-res, nusos i nius, les obres de Laura Lio apadrinen el nostre creixement. Una peça gran, construïda parcialment amb vímet, a manera de nansa de pescador, adopta la forma del gineceu d’una flor de lotus i l’aparença d’un art de pesca que es tira a l’aigua. Els volums més grans semblen ingràvids, mentre que les obres més lleugeres es mostren riques i compactes pel que fa al seu significat. La disposició per al creixement, per a un desenvolupament total, fecunda les escultures. Fins i tot una escultura pot disposar d’un sol element compacte al qual segueix un desenvolupament tou, com quan es forma amb fils una mena de planta trepadora, o quelcom semblant als pètals d’una gran flor, a partir d’una peça compacta (el vas de la planta, el calze de la flor?). L’escultura té una mena de consciència pròpia quan adopta la forma de les plantes. Les generoses fulles d’escaiola, tan compactes al tacte, tan toves a la vista, premien l’espectador amb la consciència més bella del temps. Creen per a la nostra imaginació un rellotge orgànic que la nodreix amb creixement, durada i previsió de pèrdua, com ens anuncia la fulla de filferro, en incitar-nos a acceptar el cicle de la vida complet.
En els dibuixos de fulles sobre papers grans, més que dibuixos hi ha ofrenes. Una és carnosa, l’altra, fràgil. Una vibra, l’altra tremola; totes dues són reveladores. El full de paper pugna en totes dues per abastar íntegrament la fulla vegetal, i ho aconsegueix. Amb el cant d’una merla l’ofrena seria, si fos possible, encara més exalçada.
Javier Arnaldo
