Hi ha quelcom d’epifania en la inauguració d’un nou espai per a l’art. És a dir, una mena d’aparició o revelació, pel fet que es tracta d’atribuir forma física a una expectativa.
L’exposició inaugural de la nostra nova galeria tracta d’una pintura i una època que apreciem especialment, el caravaggisme, corrent del Barroc que designa els artistes tocats per l’ombra densa de Michelangelo Merisi, Caravaggio. Vaig descobrir l’obra del mestre en la meva joventut a Roma, de la mà del meu oncle Anton Picas, visitant les seves pintures a les esglésies i museus. Temps després vaig saber que José Milicua va conèixer Roberto Longhi en la mostra de Caravaggio celebrada a Milà l’any 1951; la figura de l’artista era sempre present en les enyorades converses a casa seva a la Ronda de Sant Pere barcelonina, molt a prop d’aquí. El 2005 vaig tenir la gran oportunitat d’escriure la fitxa del Sant Jeroni de Montserrat, i el 2014, gràcies al pare Laplana, vaig dedicar-li una monografia. Mai no oblidaré les converses que vaig tenir sobre Caravaggio amb Mina Gregori. Finalment, el juny de 2017 vaig coordinar el seminari sobre aquesta obra a l’abadia de Montserrat, en què van participar especialistes italians de l’alçada de Rossella Vodret, Silvia Danesi Squarzina i Gianni Papi. A mig camí de la meva vida, la llum del Merisi mai no ha deixat d’il·luminar-me.
Caravaggio va aconseguir canviar el paradigma de la pintura del seu temps, va trencar el mirall en què es mirava la realitat, que va deixar de ser idealitzada per mostrar-se cada cop més real —valgui la redundància—, cruel com la vida mateixa que ell va conèixer al llarg de la seva biografia de fugitiu. Tan sols Picasso, ja al segle xx, va assolir una fita semblant: explicar ell sol tota una època. Tanmateix, i a diferència del geni malagueny, el Merisi va deixar una legió d’artistes, del nord al sud d’Europa, que van identificar-se amb el seu llenguatge, no com a simples copistes sinó més aviat com a intèrprets de la seva música pictòrica, continuadors del seu llegat. Entre tots ells va destacar José de Ribera, lo Spagnoletto, un espanyol de Xàtiva nacionalitzat napolità. Paradoxalment, la fortuna crítica de Caravaggio va restar sepultada durant dos segles. La seva estrella va decaure a finals del segle xvii, empesa pels vents del classicisme dels Carracci. No va ser fins al segle xx que alguns estudiosos van rescatar-lo de l’obscuritat, i el 1951 Roberto Longhi va rehabilitar-lo per sempre amb la mostra a Milà ja esmentada. Des d’aleshores fins avui dia han passat seixanta-sis anys, i la fama de Caravaggio ha continuat creixent: ha esdevingut un dels grans astres del reduït firmament dels mestres antics, que atrau una atenció historiogràfica descomunal, llibres i exposicions. Pocs artistes han aconseguit ressorgir de les seves cendres, de l’oblit del temps, amb tanta força, com l’au fènix; però tot allò que envolta Caravaggio sempre és excessiu.
Presentem la mostra Quatre caravaggistes: Bassetti, Borgianni, Caracciolo i Ribera, que inaugura la nostra nova seu al cor de l’Eixample barceloní. En aquesta ocasió hem reunit un conjunt de pintures, especialment de l’àmbit napolità, que encapçalen José de Ribera i Giovanni Battista Caracciolo, anomenat Battistello, dels quals presentem, respectivament, un Sant Joan Baptista i un Filòsof, i una Santa Bàrbara. S’hi uneixen, a aquest nucli, l’imponent Sant Agustí de Marcantonio Bassetti i la poètica Anunciació de Borgianni, obres que han estat estudiades en aquest catàleg per Gianni Papi. Gran especialista en la matèria, Papi no només ha investigat aquests artistes i els ha dedicat algunes monografies i exposicions; a més, en el cas de Ribera, va aconseguir canviar la historiografia en reconèixer els seus primers passos, prèviament ocults sota el nom de Mestre del Judici de Salomó. En va donar fe la mostra monogràfica El joven Ribera al Museu del Prado (2011). És un honor comptar amb la col·laboració de Gianni Papi, caravaggista i amic.
El visitant trobarà una coherència d’estil en el conjunt, format per pintures de qualitat notable que comparteixen un mateix clima, parafrasejant Longhi. Així, la magnífica Anunciació de Borgianni, obra inèdita, beu de les fonts del Sant Agustí de Bassetti, que va conèixer durant la seva estada a Roma. Ambdós quadres no solament comparteixen un mateix enfocament compositiu i la pinzellada solta, breu i nerviosa, sinó que van ser executats en el mateix període, poc abans del 1620. De la dècada dels trenta destaquen les dues obres de Ribera, com també la Santa Bàrbara de Caracciolo, excel·lents intèrprets del llenguatge caravaggista.
Comencem, doncs, una nova etapa, en un espai privat on es treballarà essencialment amb pintura i dibuixos d’alta qualitat. Es tracta de fomentar un col·leccionisme privat i públic culte, de recuperar el millor de la tradició de l’antiquari com a connoisseur i transmissor de coneixement i gust visual. Un espai allunyat, així mateix, del soroll de les modes, del dogma d’allò últim que tant banalitza la nostra època.
Artur Ramon
