El primer contacte que vaig tenir amb l’obra de Manolo Hugué va venir a través d’un avís. Un antiquari sevillà em va oferir diverses obres provinents del Marqués d’Aracena, gran col·leccionista, al qual el meu pare li havia venut un bodegó de Juan van der Hamen. Poc després vaig conèixer la Montserrat Blanch, que era la directora de l’Arxiu Mas, primera fototeca artística del país, a la qual va dedicar setanta anys de la seva vida, del 1942 al 2012. Allí estava sempre al peu del canó, davant la màquina d’escriure, confeccionant el corpus de l’obra de Manolo, que va publicar a Polígrafa el 1972 i encara avui no ha estat superada.
La Montserrat Blanch no només va tenir la gentilesa i la generositat de fer-me conèixer Manolo, les seves escultures, els dibuixos, algunes pintures —un món del qual no he sortit mai—, sinó que em va presentar la Rosa Jordana, la filla adoptiva d’Hugué, i la Totote (Jeanne de Rochette), la seva vídua. Recordo el Mas Manolo a Caldes de Montbui com un refugi que encara conservava la presència de l’artista. Sobretot s’hi sentia l’amor amb què cuidaven les escultures, que lluïen una pàtina de caramel toffee en un ambient auster i net. A elles, dones que havien viscut de primera mà l’art de les avantguardes del segle xx, els vaig comprar el guix de la Bacant, per fer-ne sis còpies en bronze. També em van deixar publicar els poemes de Manolo que guardaven dins d’un sobre quadriculat, tal com ell els havia deixat. Vaig publicar aquells poemes (Poesías, Ed. Saturno, 1972), que no només són pedres precioses de la seva biografia sinó que traspuen l’essència de la seva manera de comprendre l’art i la vida, que per a Manolo eren sinònims. Versos inspirats pel classicisme del seu amic Jean Moréas però alhora sorgits de la terra, com els productes que creixen en un hort. Daniel-Henry Kahnweiler, marxant del primer Manolo i figura clau de les avantguardes del segle xx, que es va avenir a signar el pròleg d’aquell llibre, hi diu: «Su arte… es ahora una planta robusta que, a pesar de su clasicismo, huele a tierra de Cataluña». Vaig visitar Kahnweiler a la Galeria Louise Leiris de la rue de Monceau a París. Mai no oblidaré el seus ulls grisos, que havien sigut els primers de veure en exclusiva, seixanta-sis anys abans, Les Demoiselles d’Avignon de Picasso. Tot i que tenia vuitanta-vuit anys, recordava amb afecte Manolo i li va agradar que un jove antiquari de Barcelona a qui acabava de conèixer donés finalment a llum aquells poemes.
El descobriment de Manolo va ser per a mi una revelació que m’ha acompanyat al llarg de la meva vida. Des del primer moment vaig quedar atrapat per la seva obra, una sàvia i subtil combinació de rotunditat i sensualitat. Manolo treballa entre la tradició i la modernitat, mira la realitat a través dels ulls del passat, transita entre la poètica del món arcaic i l’èpica de l’avantguarda, sense deixar-se atrapar per l’etiqueta. M’agraden les seves pedres de Ceret, un compendi de la historia de l’escultura: de Cluny a Brancusi, de Mesopotàmia a Picasso, de Miquel Àngel a Modigliani. I trobo que els seus dibuixos configuren un gènere propi que no va a remolc de l’escultura, com els passa a molts escultors quan dibuixen, sinó que la complementa. Visc, de fet, envoltat de Manolo: a la meva sala d’estar a casa pengen els seus dibuixos i algun oli, i hi conservo les escultures en pedra i bronze. Si una col·lecció és com una matrioixca —una nina russa dins la qual n’hi ha d’altres de mides més petites—, la part de Manolo Hugué és per a mi una de les col·leccions més preuades de tot allò que conservo. Per què? Possiblement, perquè en Manolo trobo la veritat de l’art, l’autenticitat; la seva obra és antagònica de la pompositat i la impostura.
Curiosament, el 1972 va ser l’any Manolo perquè hi van coincidir tres esdeveniments importants en la recuperació de la seva memòria: la monografia de Montserrat Blanch, la publicació dels seus poemes i l’exposició a la Galeria René Metras, que es va organitzar a través d’ART–3, grup del qual jo mateix era fundador.
Una part de la meva carrera com a professional de l’art i de la meva vida com a col·leccionista està lligada a Manolo Hugué —conservo, entre dibuixos, escultures i pintures, una quarantena de peces seves— i, en conseqüència, a Montserrat Blanch. Tot i que he tingut la sort de poder fer diverses exposicions a la galeria i en centres institucionals i fundacions que es detallen en aquesta publicació, del que més satisfet em sento es d’haver transmès aquesta passió a altres col·leccionistes, manolistes com jo, que formem una mena de congregació laica apassionada per la seva figura i la seva obra; i també d’haver aconseguit traspassar aquesta vocació per Manolo als meus fills, Artur i Mònica. L’Àlbum Manolo Hugué que l’Artur va confeccionar amb Jaume Vallcorba (Quaderns Crema, 2005) n’és un testimoni fefaent.
L’exposició que presentem és la culminació d’un viatge i també el seu compendi. Presentem un conjunt seleccionat d’escultures, pintures i dibuixos —reunits expressament per a aquesta ocasió— que expliquen l’art meravellós i inclassificable d’aquest home humil i bo, i alhora recordem a qui sempre el va estudiar i reivindicar, Montserrat Blanch. Aquesta mostra vol ser un sentit homenatge a Manolo Hugué i una manera modesta d’agrair a la Montserrat Blanch la seva passió vital i sincera per un dels grans artistes catalans del segle xx.
Artur Ramon i Picas
Antiquari i manolista
