Espontanis culturals

Des de l’àrea de comunicació del Museu del Prado m’expliquen que a les conferències que programen no admeten preguntes. Abans ho feien, però van observar com alguns dels oients es van confondre. Uns, feien una xerrada paral∙lela,  d’altres puntualitzaven amb massa rigor al conferenciant, algun fins i tot l’increpava. Vaig pensar que era una decisió un pèl radical fins que l’altre dia en una conferència que vaig fer em vaig adonar que tenien raó. Al final de l’acte, una senyora va agafar el micro (els quinzeminuts de fama de Warhol) i va posar a la meva boca paraules que no vaig dir sobre com cal mirar l’art, des de l’emoció sostenia ella i no des de la cultura com ella em va mal interpretar.

El seu to era impertinent, fins i tot agressiu i es notava que es volia lluir, però li va sortir el tret per la culata perquè no tenia arguments i l’auditori es va posar de part meva. Aquesta senyora és una metàfora d’una
part de la societat, parasitària, que viu destruint el que d’altres construeixen, que va a la contra sense proposar res. Són espontanis, com els que irrompen als partits de futbol, però culturals. Les càmeres de televisió a les retransmissions han optat per no ferlos cas, hauríemde fer el mateix. Narcisistes compulsius que frustrats per no ser al lloc del conferenciant projecten la seva ràbia en ell sustentant el seu dèbil bagatge intel∙lectual en un gust sense coneixement, és a dir, en el nores.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>