Eugenio Lucas: l’art de la taca

Leonardo da Vinci va ser el primer en veure les possibilitats interpretatives d’una taca en una paret. Va deixar escrit que una taca en una paret tant podia ser un núvol com el cap d’un home. Visonari, Leonardo anticipava, les possibilitats estètiques del territori de l’atzar, allà on s’han jugat les batalles de l’art modern, dels ismes, del surrealisme al dadaisme. Tres segles després, altres visionaris van desenvolupar l’art leonardesc de la taca llançant gotes d’aiguada o tinta en el paper per insinuar les formes més variades de la imaginació: poesia de la taca o la narració de l’imprevist. Victor Hugo es refugiava de tanta tinta escrita aplicant-la dolçament a les seves aiguades formant paisatges crepusculars. Si no hagués escrit res, Hugo ens hagués arribat com un dibuixant singular: l’escriptor devora el pintor. Hugo és un producte del Romanticisme, com ho son la majoria dels artistes visionaris,- Piranesi, Goya, Friedrich o Füssli-, i com ho son els escriptors que pinten o els pintors que escriuen, com ell mateix o el genial William Blake que il.lustrava els seus poemes i aforismes amb imatges potentíssimes.

Eugenio Lucas, contemporani d’Hugo, va fer el mateix, amb la diferència que les seves taques no van tenir el ressò que mereixien perquè no era escriptor, ni era francès i perquè els seus quadres estaven massa a prop de l’ombra totalitzadora de Goya.

Fa sis anys vem aconseguir un conjunt de quaranta de les aiguades brunes i tintes negres de Lucas en una antiga col·lecció de Barcelona i amb elles vem fer una exposició que després va viatjar a Madrid i de la qual, per sort, en queda el catàleg perquè sinó no la recordaríem. Com tantes altres iniciatives fora de l’àmbit estrictament local, va passar sense pena ni glòria amb dues ressenyes a la premsa escrita i algunes vendes escadusseres. Justament, una de les obres que vem vendre a un col·leccionista de Madrid naturalment, avui és la imatge que acompanya l’exposició L’imaginari d’Eugenio Lucas. La influència de Goya a la poètica romàntica que el Museu d’Art de Catalunya va inaugurar el passat dimarts 4 i romandrà fins el 1 de Febrer de 2009, mostra que reuneix vuitanta obres de Lucas i que reivindica el nom de l’artista, enllà de la seva capacitat per imitar a Goya. Ben estructurada per Francesc Quilez, la exposició és un recorregut esteticista a través dels dibuixos de Lucas, alguns sota la influència de Goya i d’altres que anuncia a Turner, a Ensor o a Solana. Curiosament, allà on més m’agrada Lucas és en les taques de tinta pura, negre o sèpia, on s’ho juga tot a l’atzar del moviment de la tinta en el paper. En canvi, quan utilitza figures frivolitza el tema, el fa pintoresc i arbitrari, menys interessant pels nostres ulls actuals. Tampoc m’agrada quan combina la tinta negre i els colors en composicions massa mogudes, excessives.

Sovint penso que els segles fecunds de genis han sepultat a altres artistes de gran vàlua i menys fama, molts d’ells artistes caiguts en l’oblit, memòries escapçades pels Saturns. El cas de Lucas és paradigmàtic però hi ha molts altres, artistes les veus dels quals es van recuperant lentament de sota les runes de la fama que van capitalitzar el grans creadors.

Valdrà, doncs, la pena acostar-se al MNAC,- veure al també recentment valorat escultor avantguardista Julio González – i disfrutar d’aquest visionari de la taca i observar com darrera de l’atzar hi ha sovint una imatge, la que nosaltres interioritzem com ens animava Leonardo quan jugava a descobrir formes entre les humitats d’una paret o observant els núvols.

 

Artur Ramon Navarro