Enric Pascual Monturiol

La poètica del port

4 febrer – 30 març 2016

La vida d’Enric Pascual Monturiol (Barcelona 1886–Nova York 1934) estava predestinada al mar, però no en la vessant del disseny industrial sinó de l’art. Nét de l’il·lustre Narcís Monturiol —inventor del submarí Ictíneo—, decidí abandonar la carrera d’enginyer, que exercia el seu pare, Josep Pascual Deop, i es decantà per l’afició de la mare a l’art. Anna Monturiol fou alumna de Ramon Martí Alsina i ensenyà al seu fill les tècniques artístiques. El germà d’Enric, Emili, propietari de l’Editorial Apolo, també destacà com a dibuixant (PAL és el seu pseudònim d’il·lustrador).

El jove Enric marxà a París per assistir a l’Acadèmia Vitti, fundada pel pintor italià Cesare Vitti i la seva dona. Es dóna la circumstància que Hermen Anglada Camarasa exercí de professor en aquesta escola de Montparnasse des de 1904, coincidint amb l’estada de Pascual Monturiol, i es possible que tots dos artistes es tractessin. El novembre de 1910, ja de retorn a Barcelona, exposà al Faianç Català una col·lecció de dibuixos, aiguades i olis de les platges i el moll de Barcelona, i també alguns nus realitzats a l’Acadèmia Vitti de París. L’exposició tingué una bona acollida a La Ilustració Catalana, amb nombroses reproduccions. L’abril de 1911 exposà dues pintures a la Sala Parés de Barcelona, i al novembre presentà de nou una gran exposició al Faianç, amb un gran èxit de públic i vendes. La revista anglesa The Graphic reproduí dues obres de l’artista. Aquell mateix any exposà al Salon des Indépendants de París i també al Salón Witcomb de Buenos Aires, on li adquiriren una pintura enorme del port de Barcelona per al Casal de Catalunya.

Pascual Monturiol obrí estudi al Passeig del Born, prop del seu escenari preferit, el port de Barcelona. Allà recollia imatges de descarregadors de carbó i estibadors, pescadors amb el seu característic barret d’hule, famílies treballadores caminant per la platja, cavalls forçuts del tipus bretó… Cadenes humanes marginals d’aspecte dolorós i rústic. Figures descrites amb gran volum, quasi escultòric, en negre (tinta o carbó generalment), que destaquen a contrallum. El color apareix en obres de temàtica similar mitjançant l’aiguada, el pastel i l’oli.

Enric Pascual Monturiol fou el pintor del treball, una exaltació de l’heroisme dels humils. Traductor en imatges de les escenes de la Barcelona anarquista i portuària que cantà Joan Salvat–Papasseit, de la societat glosada per Zola i Tolstoi, de les escultures del belga Constantin Meunier i els aiguaforts de Frank Brangwyn. Va saber copsar el clima de la seva època i la seva obra és obsessiva, amb variants del mateix tema. Podríem dir que fou continuador del grup marginal modernista Els Negres, encapçalat per Manuel Ainaud, i successor dels artistes dels suburbis i la gent treballadora, entre els quals Lluís Graner i els escultors Josep Llimona, Josep Cardona i Enric Casanovas. Una temàtica marginal també explorada per Isidre Nonell i Joaquim Sunyer.

El gener de 1912 la seva passió pel mar el portà quasi a perdre la vida: un dia de fort temporal, quan caminava cap al final de l’escullera, desoint les advertències dels pescadors, va ser engolit per dues grans onades, una darrere l’altra; finalment va poder agafar-se a una roca i sortir, tot i que ben masegat, de la seva aventura.

El setembre de 1912 va exposar a Buenos Aires, a l’octubre es trobava a Montevideo, on realitzà un retrat del dramaturg Ernesto Herrera i coincidí amb Barradas, i al novembre va tornar a Barcelona.

El març de 1914 presentà una exposició al Círcol Artístic de Barcelona, amb obres com Entre boirines de carbó i Cap a la descàrrega, entre d’altres, abans de portar-les a Nova York, on les exposà, el març, a les Braun Galleries, i després a Boston i Filadèlfia. La mostra tingué ressò a la premsa novaiorquesa (The Sun). Des del 1914 residí a Nova York, amb estades freqüents a Barcelona. El 1915, al novembre, va fer una exposició a les Galeries Laietanes, amb obres de temàtica pesquera i marina. Exposà novament a les Galeries Laietanes el novembre de 1917. El 1918 va fer una exposició a l’Asociación de Dependientes de Comercio de La Habana.

El 1918 contribuí amb la venda dels seus dibuixos a la construcció del monument al seu avi, Narcís Monturiol, a Figueres, obra de l’escultor Casanovas. En aquella època viatjava sovint a Nova York, generalment a la tardor; hi anà els anys 1920 (amb la seva esposa, Jeanne Kehoe), 1922, 1924, 1925, 1927, 1929, 1931 i 1933.

El 1923, en una exposició a les Galeries Laietanes, incorporà a la seva pintura tradicional la figura femenina i altres obres com Don Enrique de Castilla, exhibida a Nova York el 1916. El 1925 passà una llarga temporada a Barcelona. Pel volts dels anys 30 participava en tertúlies amb la penya del Liceu i els seus companys el descrivien com a «ànima de pa de pessic, cara eixuta i feréstec, nas enorme i ulls negres de penetrant mirada, barba partida amb solc profund, cabell negríssim, laci i lluent, pentinat amb una clenxa de gitano amb pepeta». Camps Ribera l’ajudà a cercar un vestit de torero per pintar un gran cartell.

Gràcies al mecenatge de l’ambaixador Alejandro de Padilla y Bey, l’any 1930 presentà a les Fifty-Sixth Street Galleries de Nova York una quarantena d’obres, sobretot retrats, tipus espanyols i escenes de carrer de Barcelona, Sevilla i Granada.

           Va morir d’un atac de cor al seu estudi de Nova York el 21 d’abril de 1934, i el funeral va celebrar-se a la Basílica de la Mercè el set de maig.

Amb aquesta breu mostra antològica recuperem la memòria d’un de tants artistes moderns catalans engolits per la desídia i l’oblit. Afortunadament, cal celebrar que aquesta tasca de recuperació artística, molts cops de suplència institucional —que és un dels trets d’identitat de la nostra galeria—, trobi ara finalment la complicitat dels nostres museus.

Anna de Sandoval i Artur Ramon

 

Artur Ramon Art vol agrair l’ajut de la família d’Enric Pascual Monturiol, que ens ha aportat molta informació valuosa per construir aquesta breu nota biogràfica, especialment als seus renebots, Emili i Carles Farrerons i Pascual. Esperem que aquest treball introductori esperoni una recerca més amplia que permeti trobar més informació i construir un catàleg raonat de l’artista.