Joan Mora

Maig - Juny 2011

Joan Mora, o el gust per la paradoxa
Àlex Susanna

Fa ja uns quants anys que dialogo en silenci amb les escultures de Joan Mora, i potser per això m’és més difícil racionalitzar les meves impressions, fins ara d’ordre exclusivament estètic, més ben dit, de gaudi estètic. Cada nova exposició d’aquest escultor ha estat un petit esdeveniment, i aquesta no ho és menys: sense alçar gens la veu, ens sotragueja per dins. Ens parla, doncs, en veu baixa, però s’adreça per això mateix al fons nostre amb tota la saviesa i la malícia de què és capaç. En cap cas no ens deixa indiferents.

Sembla superficial, i ho és només en el sentit de Gide: no hi ha més profunditat que en la superfície. És en ella que Joan Mora concentra tot el seu talent per tal de fer-nos partícips del que en podríem dir la seva mirada tàctil. I atenta, curosa, pulcra, precisa i airosa. Així, es val de tots els seus matisos per rescatar tota mena d’objectes, artefactes o peces que normalment estan destinats a fer d’intermediaris, de receptacles, de continents i prou: maletins, carteres, caixes, paquets, capses, paperines, lots i bosses diverses. Però també coses del tot inesperades, com ara una pilota boteruda de futbol, un telèfon de malaquita, uns llibres o una ampolla de cava: tot pot ser objecte de la seva aplicació, i les notes més aparentment dissonants acaben conformant una partitura del tot harmoniosa.

En el cas d’aquesta exposició són doncs sobretot la pell, la fusta, la tela, el cuir, el cartró o el paper els qui es transformen en escultura, en objectes de pedra de la Sénia o de Calatorao, les seves preferides. I és d’aquesta paradoxa que neix l’estremiment de què és portadora cada obra de Joan Mora: allò més fungible, trencable, tou, estripable o mal·leable, esdevé en les seves mans durador, sòlid, resistent, dur, gosaríem dir indestructible. I tanmateix ple dels doblecs, arrugues, sécs, ombres, bonys i talls que en delaten tota la precarietat i fragilitat.

Crec que aquesta és la feliç perversió que s’amaga —o es mostra, per poc que ens hi fixem— rere cadascuna de les obres que avui tenim el goig de poder tornar a veure. La feina ben feta, i tant, més que mai de manera obsessiva. L’objecte humil i prescindible, gairebé franciscà, desproveït de tota èpica, sí, però per damunt de tot una poètica del ready-made reactualitzada de manera tan discreta com brillant: sense aquest gust per la paradoxa no hi hauria l’alè poètic que ens transmeten totes aquestes obres.