El 1893 Ramon Casas va presentar en una exposició a l’Ateneu Barcelonès una sèrie d’obres de caire intimista de format petit i mitjà, realitzades al seu estudi parisenc, que representen la mateixa model en retrats i bustos sensuals de línies suaus. El jurat va excloure’n el quadre Acadèmia, que mostra el tors de la dona sense cap altre element decoratiu, juntament amb una obra de Martí i Alsina, perquè podien ferir la moral dels visitants. Ambdós pintors van decidir exposar les obres rebutjades a l’aparador del Saló de Vendes del carrer de la Portaferrissa, fet que va crear una gran polèmica.
Tenim la sort de poder presentar dues obres relacionades amb aquesta sèrie de retrats de Casas. Una és Cap de dona, on Casas concentra la seva habilitat en el dibuix i la pintura, peça pintada amb una sensualitat que en fa un petit bijoux. Es serveix d’una tècnica mixta de carbó, pastel i oli per dibuixar el cap de la model inclinat, focalitzant la seva nuca despullada gràcies al recollit dels cabells en un monyo. El perfil del cap de la dona, que no ens mira, és un joc subtil entre el to anacarat de la pell i els cabells d’atzabeja. Com passa en moltes composicions de la sèrie, Casas insinua més que mostra, amb pinzellades de fines veladures, per aconseguir unes carnacions de qualitats tàctils. Hi és molt present el record de la pintura parisenca del moment, especialment la gamma de grisos que prové de Whistler. Possiblement, segons la Dra. Isabel Coll, Casas va regalar aquest quadre a Antoni Almirall, pintor sitgetà de l’escola luminista que va conèixer Rusiñol i Casas el 1891. Vers 1950 les filles d’Almirall van vendre les obres del seu pare a diverses famílies sitgetanes, d’una de les quals prové l’obra en qüestió.
A Bust de dona Casas ens ofereix una imatge frontal de la mateixa model, que baixa també els ulls però se’ns mostra de mig cos. Hi ha una altra versió molt semblant amb la model retratada gairebé fins al pubis. I una altra on, com a excepció, ens mira ingènuament. La idea que la model no mira l’espectador en la majoria d’aquests quadres no és el resultat que Casas no vulgui anar més enllà d’una certa sensualitat en el tractament de la nova temàtica, sinó més aviat una estratègia per erotitzar encara més el tema: la model no mira l’espectador, esdevingut voyeur, perquè té pudor de mostrar-se nua i se sap mirada sense voler retornar l’esguard. Una llum ataronjada silueta el seu rostre a la part dreta, baixa per l’espatlla i mor al braç; aquesta llum és la mateixa que apareix en el quadre de la model asseguda al seu estudi. Darrere la model hi ha els bastidors de quadres estucats contra la paret i no una finestra, com s’ha insinuat comparant-la amb el Bust de dona davant una finestra de 1891. En aquell quadre la llum ve de darrere la finestra de l’estudi que Casas compartia amb Rusiñol al Moulin de la Galette. Aquí en canvi la llum és artificial, ataronjada com les que va utilitzar en quadres d’estudi posteriors. La idea del quadre dins el quadre és molt freqüent en les composicions parisenques de Ramon Casas. Es tracta d’un recurs provinent dels impressionistes —recordem els retrats de Zola de Manet o la mare de Whistler, per posar dos exemples paradigmàtics— que li serveix per donar profunditat als retrats i alhora és un elogi de l’ofici mateix de pintor.
La tècnica dels dos quadres és molt similar. Encara que es tracta de pintures sobre llenç, Casas es basa en una tècnica mixta per tal d’anar aprofundint millor les figures. Així, es serveix del dibuix al carbó per esbossar les figures i després es val de la pintura per anar treballant les obres, i en el cas del Cap també del pastel. Aquests quadres s’inscriuen en les sèries més sensuals de la història de la pintura catalana. Tot i que Casas va reprendre la sèrie els primers anys del 1900, les obres no tenen la frescor i qualitat d’aquests primers nus i retrats d’una model que per nosaltres és anònima, però que Casas va pintar obsessivament.
