Manolo Hugué

Octubre - Novembre 2009

Quan estudiava el fons documental Manolo Hugué dipositat per la Diputació de Barcelona a la Biblioteca de Catalunya, amb motiu del llibre–àlbum que va veure la llum el Nadal de 20051, vaig poder constatar dos aspectes que ja intuïa: la vida i l’art de Manolo són independents, poc influenciats pels intel·lectuals i els artistes que va tractar, i d’altra banda Manolo va ser un home que va practicar un sentit profund de l’amistat, sense condicions, i va deixar petjada en aquells que el van conèixer. Resumint: l’artista va ser un outsider i l’home, un ésser social, com hauria dit Josep Pla.

Ara –conscients de manllevar el títol de l’assaig de Josep Palau i Fabre, Picasso i els seus amics catalans–, presentem una mostra retrospectiva de Manolo Hugué i els seus amics dividida en dos espais, per no caure en la temptació de provocar afinitats més forçades que reals.

Entrant pel número vint-i-tres del carrer de la Palla, el visitant trobarà una selecció de quinze dibuixos i quinze escultures de Manolo Hugué. Obres que tracten els temes que Manolo va desenvolupar al llarg de la seva carrera: la dona i la terra, la tauromàquia en bronze i la terracota. Entre les peces ceretanes més totèmiques dels anys 10, amb el ressò encara fresc de l’antiga escultura vista als museus de París, i les darreres obres creades a Caldes els anys quaranta, on traspua l’amor per les coses senzilles i la passió per la festa, han passat més de trenta anys, en els quals Manolo no deixa de buscar, insistint sobre uns mateixos temes. L’obra de Manolo és la recerca d’un llenguatge personal i independent, ençà i enllà d’una època d’ismes. Sorprèn la destresa d’esculpir en terracota el baix relleu d’una dama mirant-se al mirall en schiacciato donatellià, al mateix temps que porta al bronze una dona a la gatzoneta que dóna menjar a les gallines. Manolo sempre és singular, polièdric, mediterrani. Treballa des de l’essència de les seves arrels, i l’interessa tant el fet més quotidià com l’ideari clàssic més elevat. Incomparable i inclassificable, Manolo ha estat i és encara un escull pel crític miop que busca etiquetes per a una obra difícil d’etiquetar i de comprendre en tota la profunditat.

Els dibuixos, en canvi, li serveixen per projectar escultures sobre el paper o per copsar les escenes més íntimes de la vida familiar, retratant una nena de mirada àvida o un marrec preparat per menjar la sopa. En la tauromàquia, Manolo deixa el llapis plom i pren la tinta i el guaix amb voluntat pictòrica. Com en altres artistes del seu temps –Picasso sobretot– la festa és un pretext, i més enllà del ritual o del mite hi ha la plasticitat, els colors: el vermell, el blau, el groc.

En l’annex de la nostra sala –poèticament ja batejat com a cripta– s’exposen obres dels amics de Manolo triades no només pel lligam de la relació sinó per la singularitat que l’explica. A més dels amics que coneix a la Barcelona finisecular de la Llotja i Els Quatre Gats, és a París on Manolo estableix els lligams més profunds, entre els quals destaca el que l’uneix amb Picasso i que dura tota la vida. També es relaciona amb Ramon Pichot, de qui mostrem un oli que representa un clar de lluna a la badia de Cadaqués, a través de Germaine Gargallo. Aquesta dona, per la qual es treu la vida Carles Casagemas el dia que Manolo arriba a París, va acabar sent Madame Pichot. Es relaciona igualment amb Joaquim Sunyer, de qui presentem dos petits olis dels jardins del Luxemburg, i el 1908 coneix el pintor nord-americà Frank Haviland, de qui fa un bust en terracota, obra que es relaciona amb el retrat del poeta Pierre Camo, ambdues obres presents a la mostra, i que daten dels anys en què Manolo i Totote s’instal·len a Ceret, vers 1910. Togores, amb qui comparteix marxant, Kahnweiler, també hi és representat, amb una composició clàssica que evoca De Chirico i lliga amb l’escena de l’Arcàdia de Joaquín Torres–García, artista que Manolo coneix a Llotja i amb qui comparteix l’ideal del Mediterrani descobert per boca del poeta Jean Moréas. Una punta seca de Maillol insinua el diàleg entre els dos escultors que millor van saber copsar l’esperit neoclàssic, i de Xavier Nogués i Josep Granyer, la parella vuitcentista, es suggereix la relació entre els artistes referencials del Noucentisme.

Manolo Hugué i els seus amics, en el marc de la Tardor de les Arts i el circuit d’avantguardes històriques, és una mostra que reivindica novament la veu més singular i essencial en el panorama de l’escultura catalana de la primera meitat del segle xx.

Artur Ramon i Navarro