Mestres del dibuix Català i Valencià ss. XVIII i XIX

gener - març 2009

El veritable col·leccionista és aquell que fa de la seva col·lecció una forma singular i individual d’expressió artística. No tots posseïm capacitat creativa, però si no es pot crear bellesa almenys es pot intentar desenvolupar un cert instint per a reconèixer-la, saber triar-la i poder gaudir del plaer de tenir-la ben a prop, tot incorporant-la al nostre entorn material, als espais de la vida pròpia. Aquest és el compromís del col·leccionista: escollir i estimar uns objectes singulars i preciosos, rescatar-los i donar-los un lloc i un sentit nous. D’aquesta manera la peça adquirida entra en diàleg amb altres objectes, passa a formar part d’una sèrie o d’un conjunt el sentit del qual només és conegut plenament pel seu creador: pel col·leccionista.

Col·leccionar no és acumular, tot i que a voltes alguns col·leccionistes es poden deixar endur per la força instintiva i primària de la passió recol·lectora. Col·leccionar ve del llatí colligere, és a dir recollir, triar, discernir, escollir, associar en funció d’un criteri. D’alguna manera és una forma subtil de coneixement i d’ordenació del món. Els col·leccionistes de dibuixos a més tenen l’esperit d’un investigador. Són conscients del caràcter íntim de l’obra gràfica, saben que el seu estudi ens revela la personalitat i les formes de treballar dels artistes. En les seves col·leccions predomina sempre el valor intel·lectual, i per contra hi pesen poc els valors sumptuaris i representatius que sovint són el fonament d’altres menes de reculls d’obres d’art.

No és casualitat que el primer col·leccionista de dibuixos de què tenim memòria sigui el florentí Giorgio Vasari (1511–1574), arquitecte, pintor i escriptor d’art. Amb la seva obra “Le vite dei più eccellenti pittori, scultori e architettori” (1550) ens va deixar un document extraordinari sobre la importància del fet artístic i en concret dels artistes en la configuració de la primera cultura moderna. Vasari recollia dibuixos com una forma d’estudi i aproximació a l’estil i les capacitats dels artistes de les generacions anteriors que ell va biografiar. Aviat altres amateurs d’alta posició social van optar pel col·leccionisme d’obra sobre paper com a especialitat singular, encara que no exclusiva. És el cas del gran cardenal Alessandro Farnese (1520–1589), del cardenal Leopoldo de Mèdici (1617–1675), del banquer Everhard Jabach (1618–1695), de la reina Cristina de Suècia (1626–1689), del VII marquès del Carpio (1629–1687), del pare Sebastiano Resta (1635–1714) i ja al segle xviii, del banquer Pierre Crozat (1665–1749), del duc de Devonshire (1672–1739), del cònsol Joseph Smith (1674–1770), de Pierre–Jean Mariette (1694–1774), del comte Carl Gustav Tessin (1695–1770), del comte de Leicester (1697-1759) i del príncep Miklos Esterházy (1714-1790). Aquests noms il·lustres —entre molts d’altres— van arribar a posseir alguns milers de fulls, i els seus reculls han estat la base dels moderns gabinets de dibuix dels primers museus del món o han passat a nodrir col·leccions posteriors.

En la tradició hispànica predominen les col·leccions de gràfica fetes per estudiosos, i són molt pocs els afeccionats amb elevat poder adquisitiu, com ara el marquès del Carpio ja esmentat, el duc del Arco († 1737) o la reina Maria Cristina de Borbó (1806–1878). Els grans afeccionats al dibuix d’època clàssica van ser Vicente Vitoria (1650–1709), Antonio Acisclo Palomino (1655–1726), el comte del Águila (1715–1784), Melchor Gaspar de Jovellanos (1744–1811), Juan Agustín Ceán Bermúdez (1749–1829), Sebastián Martínez (1749–1800), José de Madrazo (1781–1859) i Valentín Carderera (1796–1880). També cal esmentar entre els grans col·leccionistes dels segles xix i xx Josep Saló i Junquet (1810–1877), Manuel Castellano (1828–1880), el marquès de Cerralbo (1845–1922), Pedro Fernández Durán (1846–1930), Fèlix Boix (1858–1932), José Lázaro Galdiano (1862–1947) i Antonio Rodríguez Moñino (1910–1970).

A Catalunya, l’home clau del col·leccionisme de dibuix ha estat el crític Raimon Casellas (1855–1910), que va aplegar diverses col·leccions anteriors com ara la del metge Joan Ramon Campaner (1812–1876), la de la família Rigalt, la del pintor decorador i restaurador Alexandre Planella i Roure († 1900) i la de Francesc Soler i Rovirosa (1836–1900), entre d’altres. Fóra injust però no recordar altres figures menys conegudes en aquest aspecte, com Alexandre de Riquer (1856–1920), que va posseir nombrosos dibuixos antics, Francesc Esteve i Sans, que el 1904 va llegar als museus el seu famós monetari, i el seu fill, Jaume Esteve i Nadal, que el 1907 va fer donació d’una notable col·lecció gràfica aplegada pel seu pare, amb peces de Flaugier i de Fortuny. Lluís Garriga i Roig († 1939) va col·leccionar dibuixos de la primera època de Picasso, com també ho va fer Lluís Plandiura, i Rossend Partagàs (1888–1945) es va decantar pels dibuixos dels mestres del modernisme. També val la pena incloure en aquesta llista el nom oblidat d’Eusebi Güell i López (1877–1955), vescomte de Güell, l’afecció del qual a la pràctica del dibuix el féu aplegar més de cinc-cents dibuixos de mestres antics i moderns, que coneixem de forma detallada gràcies a les fotografies de Francesc Serra. Naturalment no podem deixar de banda el pintor escenògraf Josep Planella i Coromina (1804–1890), que va vendre a Casellas el gruix de la seva col·lecció, llevat d’un conjunt miscel·lani conegut recentment del qual procedeixen algunes de les peces que ara es presenten.

Bonaventura Bassegoda