Fins el darrer fragment de vidre

[:ca]Si Internet fos una gran ciutat, Facebook serien els seus Encants, un gran contenidor de la memòria on mil.lions d’usuaris aboquen les seves experiències, retransmeten en viu i en directe les seves vides amb aquest toc d’exhibicionisme tant contemporani. Entre tants missatges irrellevants, un dia pots trobar, com passa també als Encants, una perla. Això és el que em va passar fa uns dies quan un amic virtual, el nom del qual no donaré a conèixer, publicava: “Perdre algú es com topar-te contra una finestra de vidre. No sabies que estava allí fins que es va trencar en mil peces i després vas recollint els trossos durant anys. Fins al darrer fragment de vidre” Saul Bellow. Enguany se celebra el centenari d’aquest escriptor canadenc que tant va influir en la literatura nord-americana de la postguerra. No es pot descriure millor el sentiment de pèrdua, de dol. La mort d’un ésser estimat i l’ombra de la seva absència ens acompanyen mentre vivim. A mesura que avança la vida acabem entenen que és un joc de supervivència on la gent estimada va marxant del camí i cada mort és un cop i et passes la vida recollint cada fragment de vidre per a recomposar la memòria dels que se’n van. Alguns escriptors han aprofundit en aquesta matèria com Joan Didion i el seu conegut L’any del pensament màgic (RBA) on explica la dramàtica experiència de perdre al seu marit i filla en el transcurs d’un any, llibre que va més enllà de l’auto-ajuda, literatura feta dels bocins que queden quan, sobtadament, s’ha trancat tot.[:es]Si Internet fos una gran ciutat, Facebook serien els seus Encants, un gran contenidor de la memòria on mil.lions d’usuaris aboquen les seves experiències, retransmeten en viu i en directe les seves vides amb aquest toc d’exhibicionisme tant contemporani. Entre tants missatges irrellevants, un dia pots trobar, com passa també als Encants, una perla. Això és el que em va passar fa uns dies quan un amic virtual, el nom del qual no donaré a conèixer, publicava: “Perdre algú es com topar-te contra una finestra de vidre. No sabies que estava allí fins que es va trencar en mil peces i després vas recollint els trossos durant anys. Fins al darrer fragment de vidre” Saul Bellow. Enguany se celebra el centenari d’aquest escriptor canadenc que tant va influir en la literatura nord-americana de la postguerra. No es pot descriure millor el sentiment de pèrdua, de dol. La mort d’un ésser estimat i l’ombra de la seva absència ens acompanyen mentre vivim. A mesura que avança la vida acabem entenen que és un joc de supervivència on la gent estimada va marxant del camí i cada mort és un cop i et passes la vida recollint cada fragment de vidre per a recomposar la memòria dels que se’n van. Alguns escriptors han aprofundit en aquesta matèria com Joan Didion i el seu conegut L’any del pensament màgic (RBA) on explica la dramàtica experiència de perdre al seu marit i filla en el transcurs d’un any, llibre que va més enllà de l’auto-ajuda, literatura feta dels bocins que queden quan, sobtadament, s’ha trancat tot.[:en]Si Internet fos una gran ciutat, Facebook serien els seus Encants, un gran contenidor de la memòria on mil.lions d’usuaris aboquen les seves experiències, retransmeten en viu i en directe les seves vides amb aquest toc d’exhibicionisme tant contemporani. Entre tants missatges irrellevants, un dia pots trobar, com passa també als Encants, una perla. Això és el que em va passar fa uns dies quan un amic virtual, el nom del qual no donaré a conèixer, publicava: “Perdre algú es com topar-te contra una finestra de vidre. No sabies que estava allí fins que es va trencar en mil peces i després vas recollint els trossos durant anys. Fins al darrer fragment de vidre” Saul Bellow. Enguany se celebra el centenari d’aquest escriptor canadenc que tant va influir en la literatura nord-americana de la postguerra. No es pot descriure millor el sentiment de pèrdua, de dol. La mort d’un ésser estimat i l’ombra de la seva absència ens acompanyen mentre vivim. A mesura que avança la vida acabem entenen que és un joc de supervivència on la gent estimada va marxant del camí i cada mort és un cop i et passes la vida recollint cada fragment de vidre per a recomposar la memòria dels que se’n van. Alguns escriptors han aprofundit en aquesta matèria com Joan Didion i el seu conegut L’any del pensament màgic (RBA) on explica la dramàtica experiència de perdre al seu marit i filla en el transcurs d’un any, llibre que va més enllà de l’auto-ajuda, literatura feta dels bocins que queden quan, sobtadament, s’ha trancat tot.[:]