La cambra de meravelles

LA VANGUARDIA

Cultura|s, 15.12.18

Frederic Amat – L’artista presenta un concentrat del seu imaginari en una immensa prestatgeria reciclada: una allau d’estímuls visuals

 

Si hi ha un artista imprevisible i ubic, aquest és Frederic Amat (Barcelona, 1952), que en el decurs dels anys s’ha complagut a renovar-se sense aturall, com si la creació ja s’hagués alliberat definitivament de cotilles i disciplines i s’encarnés en les formes o suports més diversos. Per això el podeu trobar tant en una galeria com en un teatre, un llibre, un vídeo, el carrer, la façana d’un hotel, un ateneu o un concert de Jordi Savall o Cabosanroque, i en tots aquests espais Amat s’aposta, s’arrisca, es fa i desfà en directe, conscient que l’acte creatiu és u i divers i que l’artista és només un mèdium a través del qual parlen i ressonen les veus més pròpies i alienes valent-se de tota mena de llenguatges.

Després de la seva gran retrospectiva de l’any passat a La Pedrera, on incidia en l’habitatge gaudinià de manera ben suggeridora, ara veureu que hi torna sense esmena –com diria Ferrater– a la galeria Artur Ramon, amb un projecte titulat Wunderkammer, en record d’aquelles cambres de meravelles del Renaixement en què s’hi pretenia resumir el món natural i cultural: tot un concentrat del imaginari amatià, estotjat en una immensa prestatgeria reciclada d’un magatzem tèxtil, en diàleg amb obres procedents del fons de la pròpia galeria.

L’efecte no cal dir que és espectacular, enlluernador i extraordinàriament suggestiu: arrambada a una de les fondes parets de la galeria, anem descobrim l’insondable univers visual de la prestatgeria a mesura que ens hi endinsem i, llavors, tot aquest batibull d’obres tan heterogènies –quadres, dibuixos, escultures, peces de ceràmica i objectes ben diversos–, se’ns tira al damunt i vol ser escoltat: com a espectadors quedem atordits i sobrepassats per aquest devessall d’estímuls visuals que ens proposen un teixit de relacions tan dinàmiques com inexhauribles. Com sempre, Amat trencant barreres i fomentant la promiscuïtat, aquella contaminació entre gèneres i llenguatges tan reclamada per Pasolini.

Si hom parla també de gabinet de curiositats és per l’acumulació i ordenació intencionada de tot aquest garbuix de peces que aparentment se’ns presenten sense ordre ni concert: aïllada, cada obra té el valor que té, però en relació amb les altres l’efecte es multiplica de manera exponencial, perquè de sobte descobrim com, juntes, totes elles acaben conformant un petit teatre del món, un retaule contemporani o una macroinstal·lació, com més us agradi de definir-ho. Una obra totalitzadora, viva i parpellejant, que ens parla des de múltiples punts de vista després d’haver-se activat el joc de correspondències que n’és ànima i motor.

A l’altra paret, en diàleg complementari, com un far orientador, una succinta tria de quadres encapçalats per la sèrie de nou Cartografies, tota una declaració d’intencions, molt ben analitzada per Amador Vega: “L’artista registra la cronotopografia dels desitjos, de les pèrdues i els assoliments, i el text i la matèria que resulten del seu viatge s’afegeixen amb tota cura als arxius de la memòria”. No us la perdeu!

Àlex Susanna

pressreader.com

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>