La catedral subterrània

LA VANGUARDIA

Cultura|s 02/06/2018

Leonardo Da Vinci, en el seu Tractat de la pintura, va escriure: “no ha de passarse per alt, segons la meva opinió, el fet que, al mirar fixament una taca a la paret, els carbons a la xemeneia, els núvols, un corrent que flueix, un sempre recorda algun dels seus aspectes; i si mires atentament totes aquestes coses, descobriràs algunes invencions del tot admirables. El geni del pintor ha d’aprofitarse’n, per compondre batalles d’homes i animals, paisatges o monstres, diables i altres coses fantàstiques”. Des que ho vaig llegir no deixo de veure formes increïbles a tot arreu. Fa poc en un viatge amb amics pel sud de França vaig descobrir un temple secret als canons de l’Erau, a prop de Nîmes. Es tracta de la cova de Demoiselles, a la qual s’accedeix per un funicular subterrani com si entressis al túnel del terror en un parc d’atraccions. De fet, la reproducció d’un ós a mida natural sorprèn el visitant, però la seva presència és més còmica que amenaçadora. Anava jo poc entusiasmat perquè vaig creure que era una versió francesa de les coves d’Artà que he vist desenes de vegades. El meu amic Marc, enrajolat a la seva Guia Michelin, em deia que valia la pena la visita remarcada per les cèlebres tres estrelles.

El nostre guia semblava recitar Racine amb el seu francès sonor i a la primera sala ja va recórrer a la literatura. Una aglomeració d’estalactites havien creat una forma que André Breton va batejar com la capa del Rei. Després vam passar en processó turística al que denominen el menjador, allà on el gran espeleòleg Edouard André Martel va menjar abans d’endinsarse per un canal de poc més de mig metre a la cavitat principal. Per sort, van ampliar l’accés i un passa amagat per un túnel estret fins que arriba a la immensitat d’una arquitectura natural impressionant. L’anomenen la catedral subterrània i és un bosc d’estalactites i estalagmites que fa més de cinquanta metres d’alt, cent vint de llarg i vuitanta d’ample. No he trepitjat mai l’espai d’una arquitectura impossible, imaginària, un Carceri de Piranesi d’alabastre feta realitat. Puc imaginar els primers descobridors baixant amb una corda a aquest úter natural que al seu dia va ser poblat per óssos i homes. Com van haver d’il∙luminar amb la seva torxa les parets d’aquesta cavitat humida i veure les formes admirables a què al∙ludia Leonardo.

Mentre baixem les escales el guia ens indica algunes d’aquestes associacions visuals: un dromedari, un mamut, un òrgan, un pop i sobretot al centre de la catedral subterrània una Verge amb Nen formada per estalagmites que sembla una talla gòtica . Però el que emdiverteix és trobar l’art a la natura. I així vaig trobant imatges a la base de dades de la meva memòria que connecto amb el que veig: un cap de nen de Medardo Rosso, les barbes de Davy Jones a Pirates del Carib, els calamars que pengen de les parades a la Boqueria i les escultures de fang de Miquel Barceló. La cova té alguna cosa d’escultura medieval de finals del XIV, en concret em recorda el relleu de Pere Joan de Santa Tecla entrant en un riu farcit d’animals verinosos a la catedral de Tarragona. El material és semblant, l’alabastre és el més proper a l’estalactita i algunes formes zoomòrfiques s’assemblen molt. Entrar en una gruta primitiva és com endinsarte en un estómac, un viatge per un cos humà enorme. En sortir, la llumde la primavera emva encegar els ulls. De camí a casa vaig veure alguns núvols que emrecordaven cares, em vaig recordar de Leonardo i emvaig prometre deixar d’obsessionarme i veure les coses demaneramés neutra.

 

Artur Ramon i Navarro

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>