La mirada mitjançant el retrat

per Ramon Casalé Soler | 12 febr. 2021 | tempsarts.cat

Quan Paulo Coelho es refereix a la mirada senyala que “es poden tenir tots els mitjans de comunicació del món, però res, absolutament res substitueix la mirada de l’ésser humà”.

Té molta raó l’escriptor brasiler, ja que la mirada ens pot  advertir de moltes coses, des de tristor, alegria i preocupació a allò que se sol denominar mirada “buida” o “perduda”. Actualment, degut a la pandèmia del covid19, que fa que portem la mascareta fora de la nostra llar, ocasiona que només veiem els ulls de la persona que tenim davant nostre, i per tant desconeixem la seva expressió. Al principi, al no estar acostumats a aquesta situació, no sabíem ben bé quin estat emocional tenia el nostre interlocutor, però a mida que ha anat passant el temps ens hem anat adaptant a detectar a través de la mirada si està somrient, seriós, preocupat, cansat o simplement no mostra cap tipus d’expressivitat que delati el seu estat real. Dins de la problemàtica d’allunyar-se de la relació personal, com els petons, les abraçades i les encaixades, almenys hem descobert la influència i l’atracció que captem a través dels ulls per la seva brillantor, color i magnetisme.

Si aquesta situació la traslladem al món de l’art, comprovarem que des de fa molts segles, i sobretot a l’època romana, el gènere del retrat era el més emprat pels escultors que captaven perfectament la personalitat dels emperadors, filòsofs o altres personatges notables. Més endavant, el retrat es va traslladar a la pintura, i gràcies a ella tenim coneixement de com eren els reis, dignataris o polítics en realitat. Per això, l’exposició que actualment es pot contemplar a la galeria Artur Ramon, amb el títol L’enigma de la mirada, comissariada per José A. Aristizábal, doctor en Història de l’Art i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, a través d’una quarantena d’obres ens permet comprovar els efectes de la mirada en diverses èpoques de la història.

En aquesta exposició el comissari ha volgut transmetre la importància del retrat, per la capacitat de mostrar l’ésser humà mitjançant la seva mirada i, per tant, ha inclòs una sèrie d’obres que “indaguen en la representació amb un significat existencial, psicològic. Generalment, trobem aquests matisos en retrats frontals, severs i misteriosos. Però també poc succeir que per la seva atmosfera es vegin envoltats d’un món oníric”.

L’enigma de la mirada

El comissari ha distribuït les peces a partir de la situació dels ulls, sense tenir en compte les dimensions, sinó procurant que l’espectador pugui observar i relacionar-les mitjançant la mirada, ja que es troba al mateix nivell que l’obra del seu costat. A més, existeix un diàleg entre les escultures i la resta de peces, situant per exemple en primer lloc l’escultura i en segon una pintura, permetent que s’estableixi una relació entre ambdues.

Eduardo Rosales. Retrat de noi. Oli sobre tela.

Totes les peces que s’exhibeixen: pintures, escultures, gravats, dibuixos i fotografies formen part del fons de la galeria. La peça més antiga és una escultura romana de marbre del segle I-II. Es tracta del tors d’una ovella que, encara que no sigui un retrat, serveix per crear un diàleg amb una altra obra, en aquest cas un dibuix de Matías Quetglas de 1971 titulat Maria i una ovella que passa. En realitat el recorregut de l’exposició s’inicia a partir de l’oli Retrat de rellotger (1750) del napolità Giuseppe Bonito, gran exponent del tardo barroc. Davant seu hi ha tres bustos de guix  d’Ismael Smith realitzats entre 1908-1910. Precisament fa tres anys vam poder veure una excel·lent retrospectiva d’ell al MNAC, així com al Museu d’Art de Cerdanyola, que compta amb una sala dedicada al seu nom. En el mateix espai també dialoguen dues pintures més, una d’Eduardo Rosales i l’altra d’Antony Williams. Encara que cronològicament els separi més d’un segle, tots dos treballen el retrat des de l’òptica realista, sobretot Williams, que a més empra la tècnica de tremp a l’ou, aconseguint “una textura de la pell en la qual, les fissures del rostre esdevenen d’un realisme intens”.

Manolo Hugué. Retrat de Churchill. 1941-1942. Darrera fotografies d’Humberto Rivas.

L’exposició continua per la sala central de la galeria sense cap ordre cronològic, només cercant el vincle que el comissari hi veu en cadascuna de les obres presents.  Dels artistes que participen, hi ha diverses escultures de terra cuita de Manolo Hugué, com Retrat de dona amb mantellina (1921), Retrat de Frank Burty Haviland (1912) –pintor cubista i col·leccionista francès, amic i client de Braque i Picasso. Manolo també va freqüentar Céret i d’aquesta etapa ceretana podem veure Bust femení (1922) i Retrat de Magalí (1922), que era la filla del compositor francès del Llenguadoc Déodat de Séverac, autor de sardanes i amic d’Hugué. D’ella hi ha una estàtua a Céret. Altres obres són Retrat de la senyora Charlestown (1927), Retrat de Churchill (1941-1942) i Retrat de Pierre Saque. Totes elles són d’un gran realisme, principalment el bust del primer ministre del Regne Unit durant la II Guerra Mundial. D’Eudald Serra hi ha el retrat de terracuita policromada Corèa (1937), de la seva època figurativa. Serra es va interessar pel surrealisme, encara que a partir dels 50 s’anirà inclinant cap l’abstracció. Va viure un temps al Japó, moment que va decantar-se per l’art oriental. També és reconeguda la seva tasca com a etnòleg contribuint a la formació de la col·lecció etnològica de la Fundació Folch.

Antonio Carnicero. Retrat masculí. Llapis sobre paper.

Hi ha una sèrie de miniatures, entre elles una de Juan Carreño de Miranda, que representa el retrat d’una dona, possiblement pertanyent a l’aristocràcia madrilenya. Aquesta peça és la més antiga de l’exposició –a banda de l’escultura romana-, datada a mitjans del segle XVII. Segons José A. Aristizábal, Carreño tenia una manera de treballar molt personal, sobretot “per un notable ús del color, emmarcat en una tradició retratista del qual formen part pintors estrangers que van influir sobre el Barroc espanyol, com ara Ticià i Rubens, així com deutor de Velázquez en el context local”.  Del pintor i gravador rococó i neoclàssic Antonio Carnicero, nascut a Salamanca, s’exhibeixen dos retrats realistes a llapis d’un home i una dona. Va desenvolupar tot el seu treball a Madrid a la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bàrbara i com  a pintor de cambra del Rei Carles IV. L’oli Retrat de dama (1807-1808) del pintor neoclàssic valencià José Ribelles i Felip, fill del pintor del mateix nom, és d’una gran qualitat, tant perquè reflecteix perfectament la mirada atenta del personatge retratat, com per l’efecte lumínic que es projecta al seu rostre i al seu cos. 

Manolo Hugué. A l’esquerra Retrat de la senyora Charlestown. 1927, a la dreta Bust femení. 1922. Ambdues de terra cuita

Del dibuixant barceloní Josep Simont hi ha el dibuix al carbó Actor clàssic (1896), realitzat quan només comptava 21 anys. Representa un personatge actuant. Va tenir un gran reconeixement pels seus dibuixos sobre la I Guerra Mundial. De Francesc Gimeno es mostra un autoretrat de 1927, poc abans de morir. El gravat del pintor francès Paul César HelleuFemme au chapeau (1900) realitzat en punta seca i aiguatinta, és la única obra gràfica de l’exposició. Va tenir una gran acceptació al Paris de la Belle Èpoque pels seus retrats femenins.

Respecte d’ autors de la segona meitat del segle XX, hi ha l’oli Noi assegut (1926-1927) de Manuel Ángeles Ortíz, membre de la denomina Escola de Paris;  el retrat a llapis d’Antoni ClavéFigura (1947), que pertany a l’època primerenca de l’artista català, però que va passar la major de la seva vida a França. D’aquesta obra el comissari destaca “la línia expressiva en el qual ja està present la inclinació abstracta que assumiria a partir de la dècada dels anys seixanta”. De Josep Guinovart hi ha tres gouaches tots ells de 1953. Són els Retrats exòtics I i II i el Retrat d’home I, obres on encara sentia atracció per la figuració, però que demostrava posseir un gran coneixement del dibuix, mitjançant “un traç rítmic, amb el que assoleix una compacta solidesa de les formes”.

Humberto Rivas.. Maria. Gelatina de plata sobre paper baritat.

Quant a l’apartat fotogràfic hi ha peces de l’argentí Humberto Rivas, del seu fill Salvador del Carril, del francès Jean-Baptiste Huynh i d’Isabel Muñoz. Rivas va desenvolupar la major part de la seva carrera artística a Barcelona. El 1997 va rebre el Premi Nacional de Fotografia atorgat pel Ministerio de Cultura. D’ell s’exposen quatre peces, dues d’elles mostrant el rostre de d’una jove. Són imatges d’un gran realisme, on la llum també és protagonista. Salvador del Carril presenta un autoretrat i un retrat d’una dona que, es tracta de la seva mare, la pintora argentina Maria Helguera. De Huynh es mostren dos retrats, una dona i un home de Mali. En la seva obra la mirada és un aspecte essencial, així com el factor de la llum.  Finalment, la barcelonina –se’n va anar a viure a Madrid quan només tenia 19 anys-, Isabel Muñoz, exposa Etiòpia (2002), de la sèrie Surma, tribu d’aquest país africà,  on mostra una jove amb el seu cos decorat i portant el clàssic vestit tradicional. Va obtenir el Premi Nacional de Fotografia l’any 2016.

En conjunt, L’enigma de la mirada, reflecteix perfectament diverses maneres de mostrar la mirada, ja que “el rostre dels protagonistes es delata i acaba sent molt més que el conjunt d’ulls, una barbeta, una boca, un front i un nas, per esdevenir expressió i llenguatge”. En cadascuna de les obres es percep la intenció de l’artista de representar la realitat, o aparent realitat dels personatges retratats. Fins i tot va més enllà, ja que vol mostrar l’interior, l’ànima que hi ha al darrera i que l’artista ha de saber discernir entre “la imitació i l’expressió”.

2 Respostes a “La mirada mitjançant el retrat”

  1. Molt bon post! Tens tota la raó, el poder que té per transmetre la mirada és impressionant. I el que és més impressionant encara és el com ho aconsegueixen transmetre els pintors a través d’un quadre.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

2 Respostes a “La mirada mitjançant el retrat”

  1. Molt bon post! Tens tota la raó, el poder que té per transmetre la mirada és impressionant. I el que és més impressionant encara és el com ho aconsegueixen transmetre els pintors a través d’un quadre.

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>