L’Aitor, antiquaríssim

La Vanguardia

Avançament editorial Artur Ramon, col∙laborador habitual d’aquestes pàgines, publica a Comanegra un llibre sobre grans col∙leccionistes d’art. A continuació en reproduïm un capítol dedicat a un antiquari basc de la vella escola.

 

L’Aitor és un antiquari basc hiperbòlic, dels de la vella escola. Calb –quatre pèls encolats al crani amb gomina–, fa metre noranta, té el ventre de Buda i se subjecta els pantalons amb elàstics. Parla pels descosits i acompanya el seu discurs fent gestos amb les mans d’un pelotari. Li agrada anar pel món arrasant i explicant sopars de duro per seduir l’audiència –si és femenina, presumit com és, s’hi posa millor– i fer-se l’important. La seva cunyada, que és de Tona, sempre li diu que s’ho inventa tot, i ell es disgusta, perquè de tant repetir les coses se les fa seves i se les acaba creient.

Confesso que la majoria de les seves històries són pura invenció. Totes tenen una base real, però les ha passat tantes vegades pel sedàs de la fantasia que ja queda poc de realitat i molt de literatura. Tot i així, em fa molta gràcia escoltarlo perquè amb els anys, en té quasi vuitanta, és una caricatura d’ell mateix, i el que de jove era exagerat ara ja és impossible. Va tan al límit que no es defineix com a antiquari, sinó coma antiquaríssim, i tot i que viu al carrer de l’Arenal de Bilbao, a la targeta de visita, sota el seu nom, s’hi ha fet posar Boulevard del Arenal, a la francesa. Per a ell no hi ha cap altra ciutat al món com Bilbao. De fet, el seu món és la seva pàtria, exclusivament basca; la resta és la perifèria. Sembla mentida que un home tan viatjat sigui tan localista, però hi ha persones com ell que per molt que viatgin no aprenen res, perquè no volen conèixer res més enllà del seu cercle petit i tancat. Us explicaré una història que vaig viure al seu costat i, per tant, dono fe que és certa.

Resulta que una vegada estava en una subhasta de dibuixos a Londres, preparat per licitar per una aiguada de Luis Paret, una Vista de la ría de Bilbao que, segons ell, abans de comprarla ja la tenia venuda a un client de Neguri. Li agradava sempre seure a primera fila, a prop del subhastador, com si la proximitat física l’ajudés a aconseguir les peces. Deia, cofoi i il∙lús com era, que així creava una dialèctica emocional amb el subhastador i anava més ràpid a tancar les licitacions i facilitarli les obres. Fos com fos, estava assegut, a punt per aixecar el braç, quan va sortir el lot anterior al Paret, un dibuix anònim holandès que representava un molí d’aigua en un paisatge. De sobte, l’Aitor va veure pel gran finestral que hi havia darrere del subhastador una noia que coneixia, una treballadora de la casa de subhastes, jove i bella. L’havia conegut a Bilbao i havia volgut convidarla a sopar, però ella no es va deixar. L’Aitor, en veurela de nou, va saludarla efusivament, aixecant la mà una, dues, tres, fins a quatre vegades. El subhastador, però, va entendre que cada aixecada de mà de l’Aitor era una licitació, i va adjudicarli el dibuix per dotzemil lliures esterlines, més o menys el que havia previst pagar pel Paret, que es va veure obligat a deixar passar perquè no tenia diners per a les dues peces. Ja se sap que molts antiquaris van curts de cartera perquè gasten més del que ingressen. Recordo  a cara de lluç sense memòria que li va quedar quan es va veure obligat a aixecar la paleta amb el seu número, certificant així que era el comprador d’aquell dibuix, que l’interessava tan poc que no recordava haverlo vist a la visita prèvia ni al catàleg de la subhasta.

Un any després d’aquell lamentable incident, l’Aitor va decidir deixarli el dibuix a un col∙lega que participava en una fira a Nova York. Li va dir que volia recuperar l’import, uns quinze mil euros, sumant-hi el cost de les despeses de transport i el marc. Al cap d’uns dies, l’amic li va trucar per comunicarli que l’havia venut. En veure el dibuix a la fira, un conservador del Rijksmuseum va dirli que era una obra mestra de Jan Van Goyen, un pintor de Leiden del qual es coneixen molt pocs dibuixos, i per això no entenia per què la venia tan barata, per poc més del preu que l’Aitor n’havia pagat a Londres. Aquell dia el conservador havia trucat per
licitar, però una inoportuna falla en la línia telefònica el va deixar sense el dibuix, i des de llavors sospirava per recuperarlo.

Recentment, en una mostra de les darreres adquisicions que es va celebraral Rijksmuseum, l’Aitor va retrobar el seu dibuix. Va veure el seu rostre reflectit en el vidre, amb un lleu somriure, i va pensar que ell era així, l’únic antiquari del món capaç de comprar per atzar un dibuix del qual no sabia res i vendre’l a un dels millors museus del món. Aquesta gesta només està a l’altura d’algú com ell, de Bilbao, un crac, l’antiquaríssim.

 

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>