Laportisme

Ha sorgit un nou isme en el panorama contemporani. Es tracta del laportisme, vinculat a un aforisme antic: resistir per a guanyar. Quan fa només quatre mesos, el president Joan Laporta es va veure abocat, després de dues temporades sense guanyar res, a una pressió extrema amb constants mocadorades al Camp Nou que van desencadenar en una moció de censura exagerada i a perdre més de la meitat de la seva Junta d’un dia per l’altre, vaig pensar que només podia aguantar aquella tempesta un suïcida o algú que tenia una gran confiança en ell mateix i en el seu pervindre. Laporta no només va aguantar sinó que va creure en un projecte nou i no es va deixar arrossegar pel pessimisme de l’entorn. L’el.lecció de Josep Guardiola va ser molt arriscada com també ho fou mantenir al polèmic Eto’o i a Henry, una ombra del jugador que ens va enlluernar amb l’Arsenal.

Mig any més tard, ens trobem amb un escenari que no hagués somniat Laporta en els seus millors somnis. El Barça va líder a Espanya i Europa i juga bé. Els detractors estan callats i ja ni se sent a parlar de Sandro Rossell. A més a més, sembla que el cicle negatiu ha agafat l’Ave i el Real Madrid comença a mostrar signes de crisi esportiva i institucional molt habituals al Camp Nou les darreres temporades.

L’exemple de Laporta ens pot ser molt útil en aquests temps de crisi. El laportisme consisteix en tenir esperança en el futur, tenir la convicció que després de la tempestat sempre ve la calma i que tot el que puja acaba baixant i viceversa. Ara bé, cal reconèixer que resistir quan tot s’enfonsa no és fàcil i necessites ser molt fort per no deixar-te portar pels apocalíptics. També és cert que en el camí et vas deixant moltes coses. Admirador de Braveheart, Laporta ha sigut valent, molt més que els seus ex-directius que van corre quan van sentir el perill imminent, molts d‘ells, em consta, voldrien tornar ara, quan l’horitzó és més clar: no s’hi val, massa tard. A les properes campanyes electorals també els nostres sempre tant oportuns polítics es voldran acostar a Laporta després de guanyar algun títol perquè ja no farà olor a cadaverina. Jo d’ell, els hi tornaria el silenci de quan les coses no anaven tan bé. La lluita de Laporta contra els violents es digna d’elogi. Es també la lluita d’un home que no es deixar intimidar quan l’amenacen i que ho va exemplificar perfectament en el derby contra l’Espanyol. Aquella nit, Laporta tenia tota l’autoritat moral contra els violents, la mateixa que no tenien els directius de l’altre club de la ciutat que havien venut les entrades als Boixos Nois, vetats des de l’inici de la seva presidència al Camp Nou.

Per què té Laporta la premsa en contra, per què l’ataquen tant?. Per dues raons bàsiques: perquè no s’ha venut als interessos mediàtics i perquè ha triomfat. En aquest país de l’enveja es paguen massa cares les virtuts de la independència i de l’èxit.

Enllà de que es possible que el poder l’hagi canviat ( a qui no el canvia?), enllà d’un to a vegades inadequat, Joan Laporta és un supervivent, un lluitador i ara, més que mai, ens calen lluitadors. Com molt bé deia en una de les seves columnes Marius Carol des de les pàgines de La Vanguardia: “l’optimista té un projecte, el pessimista té una excusa”. Venen temps pels optimistes i per exercir el laportisme sinó volem caure en les excuses de les nostres pròpies frustracions, en donar les culpes a les situacions i als altres, per no assumir les nostres pròpies limitacions. Les crisis es salven amb il·lusió, treballant, no plorant i un dia, si es fan les coses bé, torna a lluir el sol, i la pilota torna entrar de cinc en cinc.

 

Artur Ramon Navarro