Les Ficcions dels germans Santilari i els barrocs

Lito Caramés | prazapublica.com

La galeria Artur Ramon Art està presentant una nova exposició: selecció d’obres, unes del segle XVII i d’altres actuals. El resultat? Un compendi d’història de l’art. Les peces signades als darrers deu anys són fruit de la creació dels germans Santilari, artistes propietaris de molt alta qualitat tècnica i d’una estudiada estructura conceptual que els porta a espais només reservats als mestres. Les seves pintures, els seus dibuixos, habiten els privatius parnassos de l’excel·lència.

Ficcions. Josep Santilari, Pere Santilari i les natures mortes del Segle d’Or.

La nostra pintura està feta en funció dels grisos, i el dibuix també; l’únic que el dibuix permet a aquest fons negre, és que sigui un negre total. Però el negre que diem segurament no és un negre equivalent al del tub. Llavors, continua tant la pintura com el dibuix dins de la perspectiva aèria, de colors molt purs aquí, però que quan s’en van s’agrisa tot. Amb el fons negre és com si hi hagués una llum que ve de dins. (Josep Santilari, Entrevista amb Artur Ramon, 2021).

Pere i Josep Santilari tornen a presentar a la galeria Artur Ramon noves creacions. I, aquesta vegada, ho fan sense amagar influències ni magisteris: pengen les seves colpidores pintures i emotius dibuixos al costat de teles de mestres del barroc. Així de fàcil. Obres totes elles que versen sobre el tema conegut com a bodegó o natura morta. A Artur Ramon, per tant, exhibeixen conjuntament el fruit d’esforços artístics actuals i d’altres d’artistes barrocs com Pedro de Camprobín, Juan de Zurbarán, Blas de Ledesma, Antonio Ponce o Ignacio Arias. A què aquesta relació? Interessa posar junts un bodegó de 1640 i un altre de 2020?

Doncs sí que és atractiu veure com 400 anys d’història de l’art són una lliçó de continuïtat, de la importància de la cultura, de la necessitat de l’art per a la comprensió de la vida. La vida a començaments d’aquest any 2021, segon any de la pandèmia -temps de negritud cultural, de populismes estèrils-, és difícil. I en tals circumstàncies és d’agrair que empreses privades decideixin atacar iniciatives com aquesta. Més quan el panorama de museus i gestors artístics a Catalunya passa mals moments: més de 10 museus públics estan sense direcció estable. Amb això de la pandèmia alguns ritmes artístics condueixen cap al slow art, la manera de tastar amb calma les creacions humanes. Es tornarà a llegir poesia com es feia en temps de Petrarca? S’apreciarà igualment una pintura acabada al 2020 i un fresc mural romànic? (Això cal fer, per exemple, amb peces dels Santilari. Les seves extraordinàries vanitas són un complicat repte al pas del temps).

Els bessons Santilari, que treballen junts al mateix estudi a Montgat, tenen màgia. Una màgia treballada durant hores, dies i anys de passió per la seva professió; màgia que, quan els visita la musa, els troba amb els pinzells i els llapis Faber-Castell. El seu és slow art tot condimentat amb l’originalitat a les tries temàtiques i compositives, el saber que és tan important saber situar objectes (sempre definits per una llum que el mateix Caravaggio envejaria) a la tela o el paper, com apostar pels espais buits, tan definidors de la peça. Fa molt de temps que els Santilari, com monjos zen, ignoren el concepte occidental de l’horror vacui.

Ficcions i abstraccions dels germans Santilari.

De fet, tota pintura figurativa és una representació d’una realitat, la que escull l’artista, però no deixa de ser alhora una ficció. Partim d’una realitat tangible, les coses que veiem, i decidim crear una obra que és una realitat figurada: la manera d’ajuntar els elements que conformen el quadre, la distància entre ells, la il·luminació, són els nostres materials falsos. (Pere Santilari, Entrevista amb Artur Ramon, 2021)

La mestria artística d’aquests germans es va presentant en públic en mostres per Catalunya i també per fires internacionals. Al llarg de diverses dècades, i des de les concepcions figuratives i realistes, de la màgica combinació de cervells i mans van emergent paisatges urbans, figura humana, bodegons i com no!, les magnífiques vanitas ja presentades en diverses ocasions. Ara en Ficcions. Josep Santilari, Pere Santilari i les natures mortes del Segle d’Or succeeix el mateix. A la galeria Artur Ramon -sabedors que la seva qualitat competeix amb els mestres d’antuvi- s’atreveixen a exhibir elaboracions del tercer mil·lenni en franca companyonia amb creacions de la primera meitat del segle XVII; la plenitud barroca. El resultat: el  ple gaudi estètic.

A l’entrevista que Artur Ramon fill fa als germans Santilari per a aquesta exposició, Pere Santilari afirma que tota pintura figurativa és una representació (…) i alhora una ficció. Cert. Les obres d’art sempre són en si mateixes la representació fictícia d’una realitat, realitat presa ‘a priori’ com a model. Tot seguint l’argumentari d’en Pere s’arriba més enllà, i asseverar que les obres figuratives, realistes, també són abstracció. Tota creació artística és abstracta? Segurament. Un poema, un haiku, són fruit de l’abstracció intel·lectual de ments humanes. El mateix és aplicable a un dibuix, una pintura. I una estàtua? No és el resultat d’un llarg estudi? A les austeres natures mortes, de fons molt fosc, que els Santilari presenten ara a la Artur Ramon, hi ha improvisació? La magdalena està situada a tants centímetres de la nou o de la tassa de xocolata per atzar? (L’atzar sempre va ser poc atzarós). El vas amb flors de cirerer ocupa “aquell” lloc, al costat del drap blanc per casualitat? No. Tot és producte de la planificació, del pensament abstracte dels artistes.

Els germans Santilari arriben a la perfecció tècnica, basada en el treball previ: la concepció. Les elucubracions sobre les maneres de transmetre el concepte desitjat en cada obra són abstraccions conceptuals. Diu Pere Santilari que la pintura figurativa és ficció, sí. També ho són altres opcions creatives. Tot canviant la paraula poeta per la de pintor, així ho expressa -amb els seus girs i elucubracions- el poeta lisboeta Fernando Pessoa: O poeta é un fingidor / Finge tão completamente / Que chega a fingir que é dor / A dor que deveras sente.

Josep Santilari, Serie Fantin-Latour

Josep Santilari, Serie. Fantin-Latour I, 2020

Composició, les precises il·luminacions.

Puede el hombre, si quiere, conducir su deseo
por vena de coral o celeste desnudo.
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.

García Lorca. Oda a Walt Witman. Poeta en Nueva York, 1940)

Si se segueix el joc de les comparacions i d’asseveracions pel qual l’obra d’art és ficció i conseqüència d’un reflexiu camí d’abstracció, ve a conte aquella vella controvèrsia grecollatina de qui era el millor pintor, si Zeuxis o Parrasi. El que va fer Parrasi, per a vèncer justament de manera incontestable va ser crear una ficció; la ficció de la cortina que amaga altres coses. Només el treball mental per arribar a decidir pintar la cortina és un procés d’abstracció. Això mateix és pertinent assegurar de les creacions dels Santilari. Les seves natures mortes estan tan treballades que es poden convertir en verdaderes trampes pel visitant (trompe l’oeil). És més, els artistes badalonins van més enllà: dominen la corba del temps.

Aquests anys (2020 e 2021) es viuen situacions complicades per a la vida, i en especial per a la vida cultural. La pandèmia provocada pel virus covid-19 va venir a evidenciar les fragilitats de la vida humana, els precaris equilibris amb el medi ambient; que el vol d’una papallona o un ratpenat capgira les expectatives socials. La fragilitat de la vida, això que tant bé van “cantar” els Santilari a la mostra “7 pecats capitals, amb Josep Santilari i Pere Santilari”, també a la galeria Artur Ramon. Pandèmies va haver-hi a l’antiguitat, als temps medievals, moderns i ara. I l’art sempre va respondre. Cal l’art per a viure. L’Art pausat i revulsiu dels Santilari ajuda molt a viure millor.

Les natures mortes -bodegons- tenen una llarga tradició a la pintura. Però quan aquest gènere pictòric aconsegueix la seva carta d’identitat és a la tradició barroca (la competició entre Parrasi i Zeuxis entra dins d’aquesta categoria artística?). Artistes com Zurbarán o Sánchez Cotán van ser importants elaboradors de teles frugals i magnífiques. Els Santilari, segles després, forcen el curs del temps i adapten les seves estudiades composicions a la realitat vívida dels artistes: safates d’alumini i recobertes de plàstic translúcid, per a fruites, verdures o formatges.

Pere Santilari, Flores de ciruela

Pere Santilari, Vas amb flors II, 2018

En aquests mesos inicials de 2021 a la galeria Artur Ramon, els bessons Santilari competeixen amb autors del Seicento. La mostra Ficcions. Josep Santilari, Pere Santilari i les natures mortes del Segle d’Or és un cara a cara amb els seus referents, un salt mortal en el temps, devant les pintures de Pedro de Camprobín, Juan de Zurbarán, Ignacio Arias, Blas de Ledesma, Antonio Ponce i altres d’autor ou autora no coneguts. Un embadaliment artístic.

Després de dècades de professió els germans han arribat a ports amagats, als que s’arriba mitjançant complexes singladures. Per exemple la utilització de fons negres per a buscar les tres dimensions. Peces com La efímera bellesa o Magdalena i nous, rebenten la composició, les llums i els volums contra un fons que simula ser negre absolut, encara que no ho sigui. Aquest pou de foscor fa saltar la resta d’objectes que entren en les obres. La ficció de les dimensions, de la profunditat està resolta. Ficció i abstracció. Les pintures i dibuixos dels Santilari són austeres, com si fossin concebudes, projectades i executades per monjos de clausura o per aquells monjos bizantins que es preparaven pel dejuni per a aconseguir la capacitat mental de crear una icona.

Tot resseguint la senda de la austeritat, aquests artistes introdueixen pocs objectes a cada composició (flors, gots, nous, plàstics, formatges, … ). A la concepció de l’obra pesa el que es representa, es ficciona, i també cal imaginar tot allò que es va eliminar. ¿Quants mals de cap van haver de patir els artistes per tal de concloure Vas amb flors de cirerer i presseguer o Nous 3 amb tan escassos elements com consten a l’execució final?

Què diria Caravaggio si veu la forçada il·luminació d’aquestes peces? Què cants entonarà al seu parnàs particular en conèixer l’interès que 400 anys provoquen els seus descobriments estètics? La llum, sempre lateral, xoca violentament contra uns primers plans i així enterrar els fons a la penombra gairebé negra, dissenyada en subtils tons de terres, verds i similars. Les creacions dels Santilari: lliçons d’art intemporal.

Josep Santilari, Magdalena i nous, 2014

Ineffability. Josep Santilari & Pere Santilari.

El pintor no només ha de pintar allò que veu davant seu, sinó també el que veu a dins seu. Si dins seu no veu res, és millor que deixi de pintar el que veu davant seu. (…) Tanca l’ull corporal per poder veure primer la imatge amb l’ull espiritual. A seguir, fes sortir cap a fora allò que vas contemplar a la foscor, perquè produeixi el seu efecte de fora cap a endins. (Caspar David Friedrich, pintor romàntic. 1830)

La pintura i el dibuix dels Santilari poc sembla tenir a veure amb la creació romàntica de  Friedrich. Però la creació artística sempre precisa d’una introspecció. Les obres ara exposades a Artur Ramon Art així ho demostren. Els elements naturals (o manipulats) que empren Pere i Josep a les seves obres són cants a la naturalesa, però també són carícies pel tema tan barroc de les vanitas: flors – la brevetat que defineix la bellesa de tal element primaveral – o la pròxima caducitat de fruites, van reclamant la lectura Tempus fugit, o el cant a la bellesa fugissera. Tot això és també record de la velocitat del temps, de la il·lusió d’eternitat subjacent en tota recerca humana.

La mateixa galeria Artur Ramon va publicar el llibre Ineffability. Josep Santilari & Pere Santilari, amb textos i selecció d’imatges de  l’estudiòs Timothy J. Standing, en el seu moment Gates Family Foundation Curator al Denver Art Museum, amb tractats publicats sobre Rembrandt, Monet, Degas o Van Gogh.

Ineffability és un llibre de molt cuidada edició. Les imatges reproduïdes sobre paper d’alta qualitat, i el text de Standring, titulat La Virtud de la Disciplina és un homenatge al treball seriós i constant d’aquests artistes, als quals l’autor compara amb monjos medievals. Entre les més de cinquanta obres reproduïdes n’hi ha peces dels últims anys, així com altres dels anys 80 i 90. Aquest llibre, Ineffability, és la carta de presentació internacional d’aquests artesans del figuratiu.

Lito Caramés

Josep Santilari, Flores de almendro

Pere Santilari, Flors d’ametller I, 2019

EXPOSICIÓ:  Ficcions. Josep Santilari, Pere Santilari i les natures mortes del Segle d’Or – fins el 14 de maig de 2021

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>