Maddie

Si hagués de triar un fet mediàtic del passat 2007 segurament triaria el de Madeleine McCann, curiosament cèlebre per la seva absència i no per la seva presència. La història de Maddie em va impactar no només pel que representa de tragèdia sinó per la manera com els mitjans de comunicació van reaccionar des que es va saber del suposat rapte de la petita el 3 de maig de 2007 al complexe turístic Ocean Club al sur de Portugal. Des de llavors fins fa uns pocs mesos no hi va haver diari, ràdio o televisió, per no parlar d’Internet, que no anés ple d’aquesta macabra història. ¿Per què ha deixat d’interessar en els darrers mesos, per què hem passat de l’espectacle mediàtic de cada dia a un silenci quasi total, només trencat pels resums anuals?.Es veritat que el fet que els doctors McCann, pares de Madeleine, marxessin de Portugal el 9 de setembre, després que fossin declarats sospitosos, per tornar al seu Leicester natal ha influït notablement a que tot tornés a una certa normalitat, una mena de stand-by del cas.

Perquè les noticies segueixin mantenint tensió en el circ mediàtic d’avui cal que segueixin generant morbositat, sospita, preguntes sense resposta. Els devoradors de premsa volen notícies fresques. El cas Maddie, paradigma de notícia de sucesos portada a la màxima expressió mediàtica, s’ha anat desinflant com un globus a mesura que el guió perfecte del seu inici no només no ha trobat un desenllaç creïble sinó que ha anunciat la possibilitat que mai no el trobi: una història sense final mai no és una història interessant. La noticia que les proves de les restes biològiques trobades en el cotxe llogat dels McCann no hagin estat concloents ha passat sense pena, ni glòria.

Seguim, però, preguntant-nos tantes coses: ¿a quins pares responsables se’ls hi acut deixar dormint els seus tres fills petits mentre van a sopar amb uns amics?, ¿per què notifiquen la notícia abans a una cadena de televisió que a la policia?, ¿perquè quan la policia arriba a l’apartament totes les proves han estat destruïdes?, ¿per què quan arriba la policia els bessons segueixen dormint tot i l’enrenou (no serà que havien estat sedats com Maddie)?,¿per què no es permet interrogar als pares fins que no son declarats sospitosos?,etc. A cap persona decent se li pot ocórrer pensar que els pares poden estar darrera de la desaparició de Madeleine, i menys quan semblen uns pares aparentment normals. Es veritat que si es demostrés que han estat ells, el cas tornaria a interessar i el guió atraparia novament l’audiència global. La mare passaria a ser la dolenta de la pel·lícula, una rossa cínica com Rebecca de Mornay a The hand that rocks the cradle oLa mano que mece la cuna (1992). Les mares sempre porten el fil umbilical psicològicament lligat, d’una manera o una altre, als seus fills.

Mentre especulem, em segueix esgarrifant la mirada innocent i profunda que a través dels ulls blavíssims ens envia Maddie des de les fotografies, ençà i enllà de l’espai i del temps.

 

Artur Ramon Navarro