Sirena, 1957

Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927 – 2014) viu la seva etapa de formació sota la influència del Noucentisme català, però molt aviat ja crea un estil personal que es caracteritza per una figuració expressionista en la qual l’aspecte formal té més importància que l’argumental. L’estilització, cada vegada més depurada, el porta a l’abstracció que en alguns casos surt del cercle dels col·leccionistes per instal·lar-se en àmbits públics. Els seus descobriments plàstics i experiències formals el converteixen en pioner d’autèntica iconoclàstia davant de l’escultura estatuària tradicional. Aquest nou llenguatge té com a característiques essencials el domini de l’espai, la força del ritme i un minuciós tractament de la textura.

Després de la seva època abstracta, tan emblemàtica de la nova cultura que s’obre pas entre les restes del convencionalisme oficial, a finals dels anys seixanta reintrodueix la figuració, però ho fa sense tornar a conceptes tradicionals, conjugant l’oníric, el volumètric i el literari, barrejant materials i tècniques. Inclou, per exemple, la pintura en les seves escultures i, sovint, aquestes ultrapassen els seus límits naturals i tenen vocació d’arquitectura. En 1986, Subirachs rep l’encàrrec més arriscat i laboriós de tota la seva trajectòria professional, un treball d’extraordinàries proporcions: la realització dels grups escultòrics i les portes de la façana de la Passió del temple barceloní de la Sagrada Família. Subirachs dedica més de vint anys al conjunt que podria considerar-se síntesi i culminació de la seva llarga i prolífica trajectòria escultòrica.

Exposició de les seves obres

L’art de Subirachs està al carrer, en façanes i interiors d’edificis civils i religiosos, en botigues, en jardins. La seva personalitat es reflecteix tant en el monument com en la petita escultura, en el gran mural com a la medalla. Contrastos d’estils i juxtaposicions de materials i models defineixen la seva personalitat fins al punt que el joc del dualisme – figuratiu-abstracte, forma-símbol, innovació-repetició, pintura-escultura – es converteix gairebé en l’emblema que distingeix la producció d’un els màxims exponents de l’escultura catalana de la segona meitat del segle XX.