Paul Strand

h2Cau foc del cel blau de Madrid. Passejo per Recoletos després de veure la mostra de dibuixos de Carducho a la Biblioteca Nacional. Encara tinc la imatge del dibuix del diable amb cara de monstre i mans de Hulk , llapis carbó i clarió sobre paper blau, fixada en la retina quan ensopego amb una exposició de fotografies de Paul Strand a la Fundació Mapfre. Provinent d’una família de Bohèmia,  Strand va néixer a Nova York el 1890. Amb dotze anys el seu pare li va regalar la primera càmera i dos anys després coneixeria a Lewis Hine que feia fotografies del immigrants que arribaven a Ellis Island. Aquesta relació juntament amb l’amistat que faria amb Alfred Stieglitz, director de la galeria 291 que el va introduir a la prestigiosa revista Camera Work, foren les seves dues grans influencies. Em fascinen els seus retrats de color sèpia en primer pla, retallats i íntims, plens de sensualitat. I la manera com tracta la psicologia de cada retratat amb una dignitat lloable i una puresa poètica, màgica, especialment en la sèrie que va dedicar a la seva dona Rebeca. N’hi ha una que triaria entre totes: la imatge en primer pla del seu rostre angulós i androgin i la brillantor del seus ulls de mel. Formes anàlogues a les que dedicà a l’arquitectura dels indrets on va viatjar de Manhattan a Ciutat de Mèxic. Surto revitalitzat de la mostra: l’art sempre té alguna cosa d’espiritual, mística. Mentre segueix fent una calor d’estiu i un sol núvol blanc es retalla en aquest cel del centre de la pell de brau penso que aviat mostres com aquesta les podrem disfrutar a Barcelona.