Quasi al final del camí de L’edat d’or de la pintura catalana

Falta una hora perquè tanquem, amb una visita guiada, el programa de xerrades i debat a l’entorn de L’edat d’or de la pintura catalana. Per tant, és un bon moment per fer una reflexió sobre aquesta iniciativa que per primera vegada hem posat en marxa de manera sistemàtica.

Des de la inauguració de la mostra,- un encara calurós 6 d’octubre amb una festa a la plaça Frederic Marés i una xerrada amb el nostre ambaixador el crític Daniel Giralt-Miracle- fins avui hem celebrat vuit activitats culturals que han donat valor afegit a la nostra proposta. Vull destacar l’èxit de la iniciativa que ens ha fet haver de posar límit a l’aforament i per tant la demanda ha estat molt superior a l’oferta. Naturalment ens ha ajudat el boca-orella que ha anat produïnt la mostra així com la campanya mediatica que ha depassat en molt les nostres expectatives.

La taula rodona sobre l’estat de la qüestió de la pintura catalana va ser un debat estimulant i ric on es van posar de manifest tan les virtuts com els deficits d’aquesta pintura nostra. Conduït amb ofici per Antoni Sella, els ponents,- Cristina Mendoza, M.Teresa Sala, Francesc Fontona i el meu pare-, van anar donant una visió calidoscopica del tema que va ajudar a centrar-lo i a suggerir linies d’investigació per aprofundir en un futur pròxim.

La sèries Com mirar un quadre on diversos experts han analitzat els mons darrera algunes de les imatges ens ha permés conèixer millor algunes de les millors pintures que presentem. Nonell, Pidelaserra, Canals, Cusachs, els Urgells han estat estudiats degudament per Glòria Escala, Josep Casamartina, Josep i Pere Santilari, Miquel-Àngel Codes i jo mateix.

Vaig acabar de repassarles notes per guiar als nostres amics en aquesta visita que tanca un cicle que en un futur próxim mirarem de repetir. Una mostra sense contingut cultural és una activitat menor, com un galerista que no aposti per la cultura és un venedor de fum

 

Artur Ramon