Retrats contemporaris (IV): Mina Gregori

Tot i que havia conegut a la professora Gregori feia quasi vint anys a l’Universitat d’estiu de Santander en un curs sobre el Caravaggio, vaig tenir el gust de retrobar-la novament a través de la pintura del mestre en motiu de la mostra que va fer el Museu d’Art de Catalunya el 2006. Sempre Caravaggio. Menuda, delicada, amb una mirada intel-ligent i incisiva, florentina, pròpia de la seva ciutat natal, Mina Gregori és una de les úniques dones que ha triomfat en el masculí món de l’història de l’art. Deixeble directe i estimada del gran historiador i millor escriptor Roberto Longhi, la Gregori,-com li diuen a Italia- ha dedicat la seva vida ha estudiar la pintura italiana del Seicento, especialment el Merisi.

Un dels honors més grans que he tingut va ser poder acompanyar a la Gregori visitant aquella mostra i sentir en boca de la professora quan el bidell em demanava l’entrada que no tenia dir: “ lui è il mio asistente”. Sí, un privilegi ser l’assistent de la Gregori encara que fos per portar-li les maletes. Escoltar-la parlar de Caravaggio entusiasmada, gesticulant, amb la passió que tenen els coneisseurs davant la pintura és un dels pocs plaers que et pot donar la història de l’art , especialitat plagada d’aniquiladors de l’art com deia a Mestres àntics Thomas Berhard. La Gregori et posa en relació directe amb Caravaggio a través de mirar la seva pintura, sense dades, sense lectures intel.lectualitzades, simplement a través de la pintura i de la seva associació filològica. Aquesta és la història de l’art que m’interessa i que m’apassiona i de la qual en vull formar part. La cultura del coneisseur, de l’humanista, de l’afeccionat, del diletante que està desaparaguent en aquest món nostre d’analfabetisme cultural i visual. He tingut el gran plaer de conèixer la mirada de Longhi a través de la Gregori o d’en Milicua, dels deixebles fidels als mestres com apostols que prediquen una mateixa manera de mirar la pintura.

Dinant m’explicava com havia descobert alguns quadres de Caravaggio perduts, la gran proesa per a un estudiós d’aquell nivell, esbrinar el misteri que separa l’anonimat de l’atribució. Em parlava emocionada dels darrers documents que aclaren l’atribució del , un quadre que ella sempre va defensar. O la descoberta incontestable d’uns dels darrers Caravaggios, quan pinta quasi amb les mans com Rembrandt.

La Gregori, una humanista posmoderna, la dona que al matí vibra explicant-me el trasfons de Caravaggio i a la tarda vibra comprant la última novità de disseny en una botigra fashion del Passeig de Gracia. Quan desaparegui ella i la seva generació de gent culte i humanista, ens quedarem orfes de referents.

 

Artur Ramon Navarro