Saber guanyar, saber perdre

Per raons estrictament familiars, aquesta temporada he hagut de presenciar,-i ho he fet de bon gust-, una sèrie de partits de futbol set pre-benjamí. Els divendres a la tarda o algun dissabte al matí em convertia en el fan numero u del meu fill Artur, tant si jugava a casa, a l’escola, com fora, a diversos camps de col·legis en indrets introbables. D’aquesta experiència he tret dues conclusions.

Una, fa referència a l’equip, a la manera com els nens s’integren a través del futbol, un joc on pesen més els valors col·lectius que els individuals, l’esperit, el fer pinya. Això s’ha vist a la darrera Eurocopa. Des del primer partit d’Espanya vaig pensar que podrien guanyar-la perquè els jugadors estaven compromesos amb ells mateixos i en l’entrenador. Enllà del nacionalisme hispànic tan ranci que ens arribava des de la plaça Colon, ara rebatejada com la “plaza roja”, capitanejats per una Àngels Barceló desconeguda, la sel.lecció espanyola no només va jugar bé al futbol sinó que va saber lluitar i va saber guanyar. Comprimís i humilitat, c’est ça!. Amb aquesta actitud l’equip del meu fill va arribar a una final que van perdre però pel camí van aprendre a sacrificar-se en busca d’un objectiu, a unir-se, a defensar-se i l’entrenador va saber cohesionar-los, animar-los sense cridar, corregir-los, tot entenent que tot plegat és un joc on el que compta és participar, nothing else.

L’altra, conclusió se centra en el que passa fora el camp. En el primer partit que vaig presenciar se’m va ocórrer aplaudir un gol preciós d’un nen de l’equip contrari i vaig observar com els pares del meu equip em miraven malament, com si fos un traïdor, un infiltrat. Es interessant observar com homes tan grans es tornen, per la màgia del futbol abocat a les pròpies frustracions, en homes tan petits. Veure com un senyor vestit elegantment que fa unes hores donava solemnement una hipoteca està ara perseguint per la grada al seu fill com una pantera al zoo. Li dona instruccions, el crida i aconsegueix paralitzar la criatura. Tant és així, que en un partit, un nen agafa la pilota al mig del camp quan l’entrenador li diu:”passa a l’esquerra” i el pare, alhora, crida “passa a la dreta” el nen es para, literalment: una estàtua davant el dubte. En un altre partit, un nen, graciosíssim, li espeta al seu avi que no para de fer de Rijkaard des de la grada: “abuelo, que tu no eres el entrenador!”, davant la rialla de tot el públic assistent.

Vivim en una societat extremadament competitiva i els pares idealitzem els fills i pretenem que sempre guanyin, que la derrota no ens amargi el cap de setmana. Crec que la gran lliçó està en saber guanyar i en saber perdre. Es tan digne una cosa com l’altre i no hi ha millor pedagogia per entendre aquesta cultura d’encaixar la derrota com una cosa natural i de no treure pit quan es guanya que la que van escenificar diumenge passat Roger Federer i Rafael Nadal a la final de Wimbeldon. Després d’un dels partits més intensos i bells de la història del més gran torneig de tennis del circuït, després de la confrontació de dos estils oposats, la tècnica i la finezza del suïs contra la potència i el cap del manacorí, van tenir paraules de reconeixement i d’agraïment. Nadal va guanyar amb humilitat i Federer va perdre amb dignitat. Una gran lliçó, sí, no tant pels nens que competeixen quan acaba la setmana, sinó per molts pares que aboquen les seves mancances en les expectatives de com voldrien que fossin els seus fills i es neguen a que la realitat s’interposi als seus somnis. Un dia, li vaig preguntar a un d’ells: “aquest és el teu fill”, referint-me a un dels millors jugadors de l’equip i aquell home que és el mateix que fa la pantera quan el nen toca la pilota, se li va escapar “ja m’agradaria”….

 

Artur Ramon Navarro