Tres cròniques des de Londres: Dia II

1.

London bull. En una setmana passa tot el que no passa en un any. Cinquanta galeries exposant a Mayfair, Masterpiece i les exposions als museus: too much to see!. A més, una carrera de rem i Wimbeldon…Els hotels pleníssims, una hora d’espera en qualsevol restaurant sense reserva, els teatres del West-End fully book. No sé si m’agrada viure dins la gran metropolis amb cameres everywhere… Orwell es va quedar curt…

Surt el sol timidament entre uns núvols de Constable. A les 10 la galeria ja és oberta amb el seu staff jove i divertit. La Bess que ens reb cada dia amb un somriure als llabis i dos capuccinos. El Jonathan que sembla sortit d’una peli del Far-West, una mena de Lucky Luck francés amb aquell charme que tenen els fills de la Carolina de Monaco. Una galeria de personatges (valgi la redundància) curiosos i estravagants. Comencen a venir visitants al nostre basement particular i quan tinc temps escric les meves particulars memòries del subsòl, tot emulant al súbtil Fiódor. Es curiós observar la reacció de la gent que visita l’exposició. Uns copsen de seguida la idea. Altres no els interessa. Hi ha qui mira humilment, volent aprendre. Altres s’ho miren amb la prepotència del que pensa que ja ho sap tot, que no té res per a descobrir, amb aquella soberbia pròpia de la ignorància tan arrelada a casa nostra i que per tant sé identificar molt bé aquí perquè l’actitud no és autoctona, és global. Sempre hi ha una peça que atrapa, una peça-esquer. El Fortuny ho és però també el Clovio o el Bessa. També venen alguns nens i m’adono que son homes i dones bonsais, repelents, que ho saben tot. Contrasten amb els nostres nens tan narcotitzats per les tecnologies, tan inocentments ignorants. Aquests son petits monstres que fa temps han perdut la inocència de tant mirar-se al mirall dels seus predecesors. Nens ridiculs sortits de la familia Adams de la nova aristocracia del diner.

Quan sortim de la galeria és quasi de nit però aquests dies d’estiu tan lluminosos s’allarguen com un xiclet i enganyen. A les portalades del Ritz vota el Green Park recordo el somriure ample i blanc de la bella Júlia a Nothing Hill. Good night…

la foto

2.

Em llevo i encenc la tele i a la BBC entrevisten a un actor que és talment la viva imatge del nostre Oriol Junqueres. De repent, penso que és ell explicant la necessitat de la nostra independència però llavors m’adono que tot és un miratge i que aquest home presenta una pelicula al costat d’un actor negre molt conegut. Canvio de canal i a la BBC3, Mike Jagger segueix movent unes caderes que deuen estar rovelladíssimes, necessitades de protesi. Quan l’observo detingudament i penso que té l’edat del meu pare, penso que la naturalesa fa coses rares. Fa temps que em recorda un dels germans Calatrava, una caricatura del que va ser. L’últim gran moment seu el vaig veure al film documental de Scorsese on manté un to i una vitalitat que no veig ara, arrosegant-se en aquest escenari a l’aire lliure amb mil.lers de fans aclamant-lo. Prim com un giacometti emet uns crits guturals histèrics perquè el públic el repliqui. Honestament, el Mick Jagger comença a fer pena. Què difícil es prendre la sabia decisió de retirar-te a temps abans que el temps et retiri…

Empanant de tanta tele matutina, surto a còrrer tot buscant la casa de la Mrs Ward on vaig passar uns mesos feliços de la meva joventut. L’arquitectura londinenca de cases neoclàssiques i blanques estan igual que em perdo de seguida i vaig a petar a Chelsea. Miro de marxar ràpidament no sigui que em trobi amb el Happy One ara, abans el Special One, és a dir, ningú o Mou. No trobo la casa.