Un mediocre eloqüent

Estava dinant en un restaurant amb la meva dona quan en una taula propera es van asseure una parella que ratllaven la cinquantena i que anaven acompanyats per un home de la mateixa edat i un nen d’uns deu anys. Curiosa barreja, vem pensar: un matrimoni amic (probablement sense fills o amb els fills ja grans i independitzats) que dinen amb un pare (divorciat, segurament) i el seu fill. Una trucada al mòbil va aclarir la situació: cridava més que parlava,-gràcies a això ens vem assabentar de la conversa-, amb la seva dona que s’havia quedat a casa amb una filla que estava malalta. Vet aquí, ens vem dir: aquest home casat ha sortit amb el seu fill a dinar amb els amics i d’aquesta manera es distreuen alhora que fugen de la grip.

Fins aquí la cosa ben normaleta. La única nota discordant no era la manera com aquell individu cridava, perquè malauradament ja ens hem acostumat a sentir les converses que es desenvolupen a través dels mòbils a qualsevol hora i lloc, sinó el to que utilitzava. Mentre el nen deia a tot que no: Mr No en versió nan: no volia paella, no volia entrecôte, no volia res. S’havia conjurat boicotejar el dinar del seu pare just aquell diumenge que la mare en sortir de casa li havia demanat que es portés molt bé mentre li estampava un càlid petó a la galta. El pare, es veia de lluny, era un fatxenda i volia demostrar el què tenia davant del seu interlocutor que semblava més ric que ell. Se sentia en inferioritat i se li notava i darrera de les absurdes ulleres, -d’aquelles amb barnilles vermelles que porta el presumit Duran i Lleida per rejovenir-se-,que delataven un ulls d’enveja descomunals. No només parlava del seu últim cotxe, un d’aquests 4 x 4 de moda, ni de la última litografia d’un artista consagrat que havia comprat i que feia passar per un original, sinó que també volia lluir les possessions del fill. En perfecte castellà li deia al nen: “Cuentáles que tienes la Play, la Nintendo, la PSP, la Wii”… per concloure: “es increible, hoy lo tienen todo”.
Mentre el nen jugava amb el telèfon mòbil de l’amic i després d’haver-se menjat tot allò que no volia amb la gana d’un llop: la paella, l’entrecôte i un gelat Magnum clàssic, el seu pare li anava donant consells al seu amic, el qual no parlava perquè li havia robat el silenci i perquè segurament no volia dir allò que pensava i una manera intel·ligent de no fer mal és sempre callar.
Li donava consell de com havia de portar l’empresa, de com havia de guanyar-se l’estima dels seus empleats i utilitzava aquest llenguatge seudofilòsofic que consisteix en dir solemnement les obvietats més grans emfatitzant-les com si fossin revelacions, una forma de parlar que ha tingut dos màxims exponents televisius que desgraciadament han creat escola: Pedro Ruíz i Sánchez-Dragó. I així anava transcorreguent el dinar, un monòleg en forma de sainet: aquell desgraciat parlant pels descosits, l’amic com una estàtua de sal fent veure que l’escoltava, la seva dona com a convidada de pedra sense paraules i el nen jugant al simulacre minúscul de la Play.

Després de la paella i dels postres i quan es disposaven a encendre uns cigars que duia l’amic mut, el ric of course, aquell mediocre va dir la única cosa certa en tot el dinar. En un atac de sinceritat li va confessar als seus amics: “mi problema es que hablo demasiado”. De reüll, me’l mirava i pensava: podries haver dit que també crides massa, carcamal!…

 

Artur Ramon Navarro