Vanitat de vanitats

Josep i Pere Santilari ultimen una exposició de ‘vanitas’ postmodernes amb crani inclòs

 

Baixo a Montgat Nord i em quedo una estona observant un perfil de Barcelona completament diferent. Des del nord, l’emblema de la panoràmica és sens dubte la tèrmica del Besòs, amb les seves tres xemeneies retallades sobre la línia de l’horitzó; les altres icones del skyline barceloní, els seus capritxos de totxo, passen desapercebuts davant la rotunditat de la Sagrada Família de Sant Adrià, que així anomenen alguns la vella central d’Endesa. Des d’aquí, el relat de la ciutat és un altre; més fabril, menys hedonista.

Sé bé on soc –el meu avi havia treballat a Montgat, a la fàbrica de ceràmica–, però m’oriento fatal. Per fortuna, el pintor Josep Santilari (Badalona, 1959) s’arriba amablement fins a l’estació per portar-me fins a l’estudi que comparteix amb el seu germà bessó, Pere, a més a més d’una mateixa passió i un idèntic estil verista molt en la línia del seu gran mestre Antonio López. De camí a l’atelier, l’artista parla de les textures llum, i a l’escoltar-lo les seves descripcions s’acosten bastant a les que faria un filòsof al voltant del sentit de la vida però sense posar-se fantàstic. Des d’aquest flanc, assegura, Barcelona sol ser una boirina grisa. La millor llum per observar-la, la llum daurada de Ticià, es dona a certa hora de la tarda, uns instants fugaços que mai transcorren en el mateix segment de la minutera. ¿Els millors dies per caçar-la? Entre els mesos d’octubre i novembre, sobretot quan bufa el mestral.

Mirada assossegada

Els bessons Santilari, el Josep i el Pere, el Pere i el Josep, ja van enfocar la seva mirada reordenadora i assossegada cap a la silueta de Barcelona als anys 90, quan la ciutat emprenia la seva metamorfosi per als Jocs Olímpics, i ho van fer amb dos mostraris que van deixar empremta, El cel de Barcelona (1997) i De prop i de lluny (2000). A la recerca de la precisió, del matís lumínic exacte, cadascun dels seus quadros pot contenir fins a unes 30.000 pinzellades. A vegades els pinten a quatre mans, però de natural és el Pere el paisatgista, mentre que el Josep, a qui se’l distingeix per la cua, prefereix la figura. En el bodegó troben un territori comú.

 

Barcelona vista des de Montgat en un quadro dels Santilari.

Les parets de l’estudi encierran un aire monacal de silenci minuciós, un esperit que ja s’intueix en el text que Josep ha escollit per al seu estat de Whatsap, un vers de Virgilio: “Tot lo venç l’esforç obstinat”. Aquí dins no hi ha brots erràtics d’inspiració, sinó hores de treball que gairebé podrien mastegar-se. Tres anys enrere, David Trueba le va fer a Josep un documental sobre el procés de pintar un llenç, sense litúrgies ni foteses, que va titular a seques ‘El quadro’.

Com els artistes evolucionen azuzados per la curiositat, els Santilari han aparcat el paisatge i exploren ara un subgènere pictòric molt acorde con el signe dels temps: la ‘vanitas’. Es tracta d’un bodegó de la mort on la calavera és l’element primordial, un crani pelat com a símbol de l’inequívoc final. ‘Memento mori’, “recorda que vas a morir”.

Conserven els pintors, per cert, unes calaveres en el taller cuyo rastre mereixeria un ‘Barceloneando’ a part: una d’elles presenta un cop de culata de la guerra civil i l’altra… Bueno, cabe la llegendària sospita de que el crani pertanyés a un ‘vietcong’ con el que els estudiants de Medicina van fer pràctiques a la facultat allà pels anys 70.

Moda barroca

Es van posar molt de moda les ‘vanitas’ durant el barroc, sobretot a l’Europa protestant, com una invitació a reflexionar sobre la fugacitat de la vida i lo inútil dels plaers mundans. Però els gemelos Santilari le han donat una vuelta de tuerca al motiu adaptant-lo a l’època: si en l’escenografia clàssica el rellotge de sorra representa la naturalesa esmunyedissa del temps, en els seus quadros agafa el relleu un Iphone o el carregador del mòbil. ¿El símbol del poder i la seva banalitat? Les claus d’un Maserati.

Josep i Pere Santilari ultimen una exposició de ‘vanitas’ per a gener pròxim en la galeria de Artur Ramon que serà d’obligada visita. Mai van estar tan en voga aquells versicles del ‘Eclesiastés’ (1,2): “Vanitas vanitatum omnia vanitas”. Vanitat de vanitats, tot és vanitat.

 

Accés article

Deixa una Resposta

XHTML: Podeu fer servir aquestes etiquetes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>