Vanitat postmoderna

Enllaçant amb la vanitat de la qual us parlava fa unes setmanes, hi ha una altre significat del mot que no està en la reflexió sobre els límits de la vida i la mort sinó en la trampa de pensar-nos més del que som. La vanitat postmoderna poc té a veure amb les imatges que ens venen del Barroc sinó en les que trobem a les portades dels diaris d’ahir. Així, veiem com personatges que ho tenien tot fet, autèntiques llegendes en els seus camps, decideixen retornar allà on van perjurar-se que no tornarien mai. Aquesta decisió del ritornare vincitore s’acostuma a prendre per vanitat i sense reflexionar el que diu el refrany: les segones partes mai no son bones. Posarem dos casos tant actuals com claríssims:

1. El cas Maragall. Quan Pasqual Maragall va decidir deixar l’Ajuntament de Barcelona al bell mig d’una legislatura per la qual havia estat escollit i va voler anar a Roma per fer de profesore, mai no va imaginar que retornaria per acabar sent president de la Generalitat de Catalunya. Uns estreteges socialistes amics o enemics seus van anar a Roma i van convèncer al professor a través de la millor arma per avivar la vanitat: l’adulació. Havent sigut el millor alcalde de la història de Barcelona perquè es jugava la seva pròpia llegenda a canvi de poder ser el pitjor president de la història de Catalunya?. Per vanitat.

2. El cas Armstrong. Lance Armstrong va decidir retirar-se fa quatre anys després d’haver guanyat set tours de França consecutius i superar un càncer de testicles. Què li mana a aquest home que ho ha guanyat tot a retornar a les carreteres després de viure apartat del ciclisme, fent maratons i lligant amb cantants i actrius de cine?. La vanitat. Ara s’ha trencat la clavícula a la Volta a Castella i es dubte pel Giro. Amb sort, podrà córrer el Tour sent gregari de Contador. Com pot l’emperador acabar sent soldat ras?.

Enllà de la vanitat, alçada per l’adulació de la cort amb la que aquests personatges acostumen a envoltar-se, hi ha un altre factor que els empeny al retorn: no saben fer cap altra cosa. Personatges acostumats a liderar volen seguir liderant, gent que sempre ha manat vol seguir manant. El propi president Pujol, el qual, per edat, no retornarà però vol pretén projectar el seu retorn per via generacional confonent Catalunya amb l’auca del Senyor Esteve, es passa el dia fent de contrapoder de Mas, anant a les ràdios a dir el que li poden preguntar i el que no.

Si jo fos Guardiola,- personatge tocat per la gràcia dels Déus, hereu de la sort del guru Cruyff i que practica la humilitat vanitosa que és una manera intel·ligent de camuflar l’ego-, guanyaria els màxims títols possibles i marxaria per veure qui supera la llegenda, jurant que no tornaria mai al club on d’entrenador va perdre els cabells com Samsó ho va fer amb Dalila. Només per vanitat, continuaria…

 

Artur Ramon Navarro